Qui envia postals avui en dia? Les postals s’han convertit en un objecte anacrònic, com a molt un record de viatge que només ens serveixen per alimentar la nostàlgia. Un objecte de col·leccionista. Una peça de museu.
I dins un museu han anat a parar les més de 34000 postals de la col·lecció privada de l’artista Oriol Vilanova, que ha dedicat els diumenges de la seva vida a sortir de safari per encants i mercats de puces a la cacera de noves adquisicions. Diumenge també és el nom de l’exposició que encara es pot visitar a la Fundació Tàpies i que jo vaig veure dissabte passat aprofitant la Nit dels Museus.
Fugia de la frustració d’haver-me quedat sense entrades per entrar al Palau Güell i d’una llarguíssima cua dissuasòria al Museu egipci de Barcelona. Ja havia fet una hora i mitja de cua per accedir a la Gran lògia Masònica de la Gran Via i en vaig tenir prou. Marxava cap a casa quan vaig passar per davant la fundació Tàpies. Com que no hi havia cua i la porta era oberta, vaig decidir entrar.
Dins l’edifici de la fundació al carrer Aragó si que hi havia força gent, però el que hi havia, sobretot, eren postals. Milers i milers de postals enganxades a la paret en columnes tan altes que era impossible que la vista arribés a captar les de més amunt. Postal de tota mena: paisatges, monuments, platges, gats, nens, mobles, bústies, carreteres, monedes, edificis, teatres, paraigües, escultures, animals de tota mena, restes arqueològiques…
Milers i milers de postals col·locades en vertical independentment del sentit de la imatge, classificades per temes i per colors, en una disposició hipnòtica i al·lucinògena que t’atrapa i t’impedeix deixar de mirar. El poder de la imatge.
Estem envoltats d’imatges. Google ha posat a la nostra disposició totes les imatges del món. Posem una paraula i el cercador ens la retorna multiplicada amb milers d’imatges. La fascinació i la hipnosi que ens provoquen és la mateixa: qui no ha perdut hores mirant imatges a Internet?
Aquesta exposició de postals és com una versió 1.0 de Google, com si les imatges que ens ofereix el cercador haguessin pres vida i, sortint de l’ordinador com un exercit en formació, haguessin decidit ocupar el món real organitzant-se en un ordre estrany, amenaçador i atraient.
Pots deturar-te en detalls concrets, jugar a identificar les imatges i els grups temàtics, i acabar rient de l’absurd que resulta veure agrupades centenars de postals similars: el Valle de los Caidos o el rellotge de flors de Ginebra des de diferents angles, centenars d’entranyables gatets, interiors de teatres d’òpera tan similars que resulta impossible identificar-los, i així fins a l’infinit.
Però el que és realment fascinant és deixar-se emportar per la força d’aquesta acumulació d’imatges, on el contingut de cada postal deixa de tenir significat propi en favor d’una suma de formes i colors que defineixen una peça nova i única, una gran obra visual i abstracta que es desplega per les parets de la fundació i que ens interpel·la sobre la nostra relació amb les imatges que ens envolten.
Cinema i altres urgències 