Les ciutats sempre han estat un bon escenari per explicar històries d’amor fugaç. Deu ser cosa de l’anonimat de les metropolis. A Porto, la ciutat portuguesa és l’escenari per a una història de guanys i pèrdues, d’inicis i finals, de present i de records, tot allò que defineix la història d’amor entre Jake (Anton Yelchin) i Mati (Lucie Lucas). Una història explicada a partir dels esquitxos de records, de notes de piano* i ritmes de blues, una història trista i alegre que gira sobre si mateixa per acabar i començar allà mateix, amb un llarg pla fixe, amb els dos amants mirant-se intensament, perquè l’amor és això.
El prometedor debut de Gabe Klinger explica una història d’amor a pedaços amb imatges filmades en diferents formats i enquadraments inspirats o robats d’aquí i d’allà. I això li dóna a la pel·lícula un aire de cinema retro d’estil indefinit, amb rastres d’indie americà, de Cassavettes, de Jarmusch, de Linkater, d’existencialisme francès i molta nouvelle vague. Si no la vau poder veure al DA, ara la podeu recuperar a l’Atlàntida Film Fest de Filmin i val molt la pena.
* Podeu llegir aquest post escoltant la música d’Emahoy Tsegué-Maryam Gèbrou, una monja etíop coneguda com a pianista. La seva peça The homeless Wonderer sona continuament a ‘Porto’
Cinema i altres urgències 