Vaig tardar molt a aprendre a conduir, saps? I això que em vaig apuntar a l’autoescola un mes abans de fer els 18. Però llavors em feia mandra anar a les classes, les normes viàries m’avorrien, vaig començar a fer campana i, al final, ja saps. Em vaig trobar amb 37 anys complerts i sense carnet, tu.
En Jaume tampoc en tenia, de carnet. Anàvem a tot arreu en transport públic. A tot arreu. A l’Ikea i tot. Pujàvem al bus carregats de prestatges i espelmes. I a molts més llocs. A Besalú, per exemple, que està com perduda allà enmig de Catalunya. Sembla increïble que s’hi pugui arribar sense cotxe, oi? Però ho vam poder fer, tinc una foto al pont amb en Jaume que ho demostra. Ara l’hauria de buscar, no sé on, però la tinc. Si ens tornem a veure te l’ensenyaré.
Amb en Jaume anàvem junts a tot arreu, estàvem tan units que ens era igual el mitjà de transport. Sempre acabaves trobant un bus de línia que et portava a qualsevol lloc. I vam anar a molts llocs en tren i en bus. Però sobretot caminàvem, caminàvem molt.
Quan ens vam separar, en Jaume va seguir caminant. Sortia cada dia a caminar una hora, dues, tres, el temps que fos. Se li feia de nit caminant amunt i avall pels carrers del barri. Va perdre quinze quilos només d’aquestes caminades solitàries. Un dia me’l vaig trobar i gairebé ni el saludo, de tan canviat que estava no el vaig reconèixer. S’havia comprat roba nova, molt moderna i ajustada, i com que estava tan prim li quedava molt bé. No, no em mal interpretis, que la cosa no va per aquí.
Han passat gairebé dos anys des que ho vam deixar estar. I he après a conduir. Va ser el primer que vaig fer després de separar-nos. Necessitava canviar d’aires, fugir ben lluny. Run free i tota la pesca.
Em vaig treure el carnet en només tres setmanes. Tres. I he conduit molt, he conduit hores i hores, però conduir molta estona no és com caminar, no ajuda a perdre pes. Ja ho estàs veient, és clar. Però sí que t’ajuda a canviar d’aires, això sí. Acabes anant a parar a llocs més inesperats. Què t’haig de dir, oi, que he estat a punt d’atropellar-te en aquell bosc. La veritat és que no sé com m’he ficat per aquella pista forestal. Anava amb el cotxe i quan me n’he adonat, tu has aparegut allà, corrent davant meu. Els runners us fiqueu per tot arreu, hi ha més runners que persones. Ara, poc t’ho pensaves tu que enlloc de córrer pel bosc, acabaries al llit amb la boja del volant. Ja se’t nota, ja, que fa temps que corres.
No em quedaré gaire estona, que no vull que se’m faci fosc. I tampoc voldria que la teva dona ens enxampés. Estàs segur que no es presentarà per sorpresa?
Cinema i altres urgències 