A l’illa de Capri hi ha una gruta on l’aigua brilla amb una intensitat especial. Li diuen la Grotta Azurra pel to de blau enlluernador que llueix en el seu interior. Davant la gruta, una munió de remers amb barquetes de fusta fan voltes en cercle intentant captar l’atenció dels turistes. Visitar l’indret és una de les principals atraccions de l’illa i els barquers que hi treballen poden treure un bon sou amb les propines.
En Giro és un d’aquests barquers. La seva vida ha estat lligada al mar i, com les onades, sempre ha anat i vingut d’un port o un altre. Fins que, fa uns anys, va sentir l’anhel de deixar anar l’àncora definitivament. I així, responent a la crida de la seva terra, va retornar a Capri, la seva illa.
Des de llavors, cada matí surt de Marina Grande amb la barqueta i rema fins la gruta blava. Saluda a l’Antonio, en Carmine, en Beppe, embrancats, com sempre, en una discussió sense solució sobre els equips del Calcio. En Giro, dins la barca, els escolta i somriu, bressolat per les onades, gaudint d’aquell moment abans que arribin els primers visitants.
La rutina d’en Giro és la mateixa cada dia. Desplega un encant de mercader per atraure els turistes, els acompanya a la barcassa que fa d’expenedor de tiquets i tot seguit els porta, amb la barqueta, fins a l’entrada de la gruta. L’accés a l’interior es fa per una obertura entre les roques, tan petita que dins la barca cal estirar-se a ran de terra per no donar-se un cop al cap. En Giro sap que l’espectacle diverteix els turistes, estimula les propines i converteix l’entrada a la Grotta Azurra en un truc de màgia interestel·lar. Tothom s’ajeu a la barca, i quan es tornen a aixecar, l’aigua s’ha tornat d’un color blau galàctic que s’assembla molt –imagina el nostre barquer- als mars perduts en galàxies llunyanes.
Avui la jornada és tranquil·la. Fa un dia càlid i ventós, amb un cel blau net de núvols i un sol intens de principis d’agost. Enlluernat encara per aquest sol, en Giro no pot veure amb claredat la cara de la dona que li fa un senyal. Vista a contrallum, només és una silueta retallada sota un vestit que voleia. Molt sovint, pensa en Giro, els turistes són éssers de formes indefinides i sense rostre, sempre diferents però sempre iguals. Pensa distretament en això mentre estén la mà per ajudar la dona a embarcar. Va descalça, observa el barquer. Adelanta un d’aquests peus nus i després l’altre, i tot seguit unes cames llargues sota un finíssim vestit blanc de lli salten àgilment dins la barca.
És llavors quan en Giro li veu el rostre per primera vegada. Els seus ulls se li claven al cervell. L’enlluernen més que el sol. Dret a la barca, se sent trontollar i, per un moment, es queda sense respiració. “Seu, Giro”, s’ordena a sí mateix instintivament, i es clava amb un cop sec al seient de la barqueta. Un calfred li puja per la columna vertebral. Sap que si ara es gira, la mirada d’aquella dona li travessarà el cor en una estocada mortal.
Tens i amb la mirada fixa en l’aigua, comença a remar cap a la gruta. “No la miris, no la miris”, pensa en Giro, mentre en veu alta intenta repetir mecànicament les instruccions que dóna a tots els visitants: “ara ens haurem d’ajupir, un cop a dins podrà saltar de la barca i banyar-se si vol”. Sent la presència de la dona, escoltant amb un silenci tan plàcid com amenaçador.
S’acosta a l’entrada de la gruta i s’estira d’esquena com és habitual. Un tremolor elèctric li torna a recórrer l’esquena quan nota en el seu braç el tacte del vestit de fil blanc. La maniobra per entrar dins la cova no requereix un gran esforç, només dos segons de força per empènyer la barqueta per l’estret passadís, però avui, a en Giro, el trajecte se li torna una tasca feixuga mentre sent el pes d’una mirada que se li clava al clatell.
Ja son dins la cova quan la dona, de sobte, s’aixeca amb un salt, es treu el vestit blanc i es llença a l’aigua completament nua. El mar galàctic de reflexos platejats brilla encara més blau i radiant entre les onades que deixa el cos esvelt de la dona en enfonsar-se. La llarga melena desapareix sota l’aigua i al cap de pocs segons, el mar torna a la calma.
Meravellat davant aquesta imatge, en Giro sent com el temps es queda congelat. Un segon. Dos segons. Tres. Una eternitat. La dona no surt. Ell està immòbil. No sap que fer.
De sobte, un gran esquitx d’aigua freda l’espavila. L’aigua li regalima per la cara i els ulls, i amb la vista mig entelada imagina –perquè això només pot ser imaginació- que ha vist una cua de sirena. S’eixuga la vista amb el braç i guaita al seu voltant. No veu cares de sorpresa, cap barquer ni cap turista sembla haver-se fixat en res estrany. “Estic perdent el seny”, pensa en Giro, intentant riure’s del seu deliri. Però ara sent un impuls, un desig intens. A pocs metres veu els companys conversant amb els turistes. Sent el so esmorteït dels rems contra l’aigua, sent en Carmine cantant O Sole mio, sent les rialles de la gent… De cop, tot el so s’esvaeix i es fa el silenci. I uns instants més tard, des del fons d’aquest silenci, una veu de dona el crida: “Giro, Giro…”
Deixa caure el rem. Deixa caure els braços. Es deixa caure des de la barqueta a l’aigua. El seu cos s’enfonsa fins desaparèixer al fons del mar. No deixa rastre.
A fora, la resta de remers veuen, sorpresos, com de la gruta surt una barqueta buida que va a la deriva. Dins la cova, un vestit de fil blanc sura sobre l’aigua. En aquell punt, el mar brilla avui amb més intensitat.
Cinema i altres urgències 