Fa un mes que Paul Auster està de gira presentant el seu nou llibre 4,3,2,1 i li costa saber a quina ciutat es desperta. Avui està a Barcelona, com a cap de cartell de la Setmana del Llibre en català que se celebra davant de la Catedral. És una estrella de les lletres i es veu a simple vista observant les dues fileres de Vips i la gran quantitat de gent que omple la sala. Es percep una vibració similar a la d’abans del concert d’una gran banda de rock.
L’Antoni Bassas li pregunta si tots els auditoris on va estan sempre tan plens com el del Col·legi d’Arquitectes avui. Ell respon amb l’anècdota de l’entrevista que li va fer el president d’Islàndia davant una audiència de milers de persones. Bassas li fa una broma sobre el nostre president –el de la Generalitat- que Paul Auster no entén. La política catalana no l’interessa. La nord-americana, en canvi, el preocupa molt. Lògicament, amb un president com Donald Trump, a qui Auster menysprea tant que ha decidit que no dirà més el seu nom. Es refereix a ell com “el 45”, advertint preocupat que hi ha possibilitats que el seu mandat s’allargui durant 8 anys.
Com hem arribat fins a aquest punt? Auster parla de la generació de joves d’esquerres que va lluitar a favor dels drets civils i contra la guerra de Vietnam, que és la seva generació, i la mateixa del protagonista de “4,3,2,1”, un personatge que té molts punts en comú amb Paul Auster, però que no és Paul Auster, assegura l’autor. La novel·la retrata aquella època idealista, que es va acabar amb l’arribada de Reagan al poder. “We lost”, admet Auster. I des de llavors l’ala dreta domina la política dels Estats Units. I Obama? Pregunta Bassas. Obama es va trobar discapacitat per culpa d’un congrés de majoria republicana. I paradoxalment, el racisme ha anat a més després del mandat Obama.
També es parla de la Siri Hustvedt. Sí, en Bassas li pregunta sobre la seva dona, que és autora d’un assaig feminista i d’un celebrat comentari sobre la literatura de Karl Ove Knausgård que li ha fet guanyar un reconeixement suficient com per convertir “el gran Paul Auster” en “el marit de Siri Hustvedt”. Ell se’n surt amb una educada frase d’elogi a la trajectòria de la seva dona. I doncs, que esperàveu?
I finalment, Paul Auster parla de la seva novel·la, que és el motiu que l’ha portat a Barcelona avui, i ahir a Madrid i abans d’ahir a Bilbao. Ha tardat molts anys a fer aquesta novel·la tan ambiciosa, i l’esforç ha estat tan intens que quan va escriure la darrera frase, assegura, es va haver d’agafar de la taula per no caure de la impressió. “4,3,2,1” explica quatre vegades la història d’un mateix personatge, Archie Ferguson. Quatre opcions de vida en funció de les decisions i els atzars, aquell tema tan definitori de l’obra de Paul Auster.
Però més que parlar del llibre, Auster prefereix llegir-ne un fragment. I és llavors quan l’escenari està a punt de convertir-se en un concert. Perquè en la seva veu, els textos de “4,3,2,1” flueixen com la música. Les paraules marquen el ritme, amb una successió d’enumeracions, un domini de les frases llargues i curtes i una emoció in crescendo que no necessiten de cap banda de música per fer-nos ballar. Paul Auster ens fa ballar. No és aquest el poder de la bona literatura?
Cinema i altres urgències 