Porto tota tarda de pluja amb La mamma morta en un loop infinit, i tot per culpa de Call me by your name, que m’ha agradat només una mica, no tant com sembla que està agradant a tothom, però vaja, suficient com per posar-me a veure pelis anteriors del seu director, Luca Guadagnino. Ja havia vist Quemados por el sol i em faltava l’anterior a aquesta, Yo soy el amor. I aquesta SÍ que SÍ m’ha agradat molt, la que més de totes. M’ha entusiasmat el joc de Guadagnino intentant ser Visconti i Antonioni tot en un, sense complexes. I m’agrada més quan juga a fer de Visconti que de James Ivory, però en el fons acaba explicant el mateix que explica Call me by your name, que és que l’amor és la raó de ser de tot plegat, el que ens fa viure, l’antídot del dolor i de la mort, i això és el que explica Yo soy l’amor amb una pirueta absolutament fantàstica, i és que després d’afusellar La caida de los dioses, va i cola de passada deu segons de la seqüència de Philadelphia en la que Tom Hanks escolta La mamma morta i li parla del seu significat al seu advocat. Guadagnino dona per fet que la referència és suficient i que tothom recordarà el que li explica, tot allò de l’amor que arriba enmig del dolor, jo sóc l’amor, Io son l’amore, i ja veieu d’on surt el títol de la pel·lícula i el seu significat, perquè encara que Luca Guadagnino vulgui ser Visconti i James Ivory i fer cinema gay exquisit i sublim, resulta que va fer la seva tesi doctoral sobre Jonathan Demme, i au, aquí el tens.
Cinema i altres urgències 