[Article publicat a la secció Tendències de la Revista Valors]
Un Ministeri de la soledat per combatre una de les xacres de la vida moderna. Gairebé podria semblar l’argument d’un capítol de Black Mirror, però es tracta d’una iniciativa real del govern del Regne Unit anunciada per la seva primera ministra, Theresa May. En una època d’hiperconnectivitat, paradoxalment, la solitud s’ha convertit en un problema social, que només al Regne Unit afecta a 9 milions de persones, el 13’7% de la població total.
La solitud, que afecta principalment a la gent gran, és causant de problemes de salut i, segons uns informes publicats el 2017, és tan perjudicial per a la salut com fumar 15 cigarretes al dia. L’objectiu d’aquest ministeri serà el de dissenyar un mètode per mesurar la solitud i després definir accions en conseqüència, per evitar la realitat de moltes persones que passen dies i fins i tot setmanes sense cap mena d’interacció social. La majoria dels afectats són les persones grans, però els estudis demostren que els joves entre 18 i 24 anys també se senten sols en el seu dia a dia, malgrat la falsa impressió que de vegades poden causar les xarxes socials.
La idea del ministeri prové de Jo Cox, parlamentària laborista que va ser assassinada al juny de 2016, abans del referèndum del Brexit, i que va estar treballant en una Comissió de la Soledat per tractar aquest tema. Cox va preveure un problema que de ben segur anirà en augment, en un món on cada vegada hi ha menys natalitat, parelles sense fills i famílies monoparentals, i on l’individualisme també té els seus efectes en l’organització social.
Ja fa uns anys, es va fer popular una noia coreana, Park Seo–Yeon, que es gravava en directe mentre dinava o sopava i mentrestant donava conversa als seus seguidors. Pot semblar un fet anecdòtic o una excentricitat de youtuber, però darrera l’èxit de la seva proposta s’hi detecta la soledat de moltes persones que només interactuen a través de les xarxes socials i a través d’una pantalla.
A la pel·lícula 50 primaveras, de Blandine Lenoir, en un moment del film se’ns mostra un grup de dones grans soles, d’entre 65 i 80 anys, que troben la manera d’organitzar-se per viure en una comuna que els permet fer-se companyia i cuidar-se les unes a les altres. És una altra manera de mostrar la realitat d’un problema que, no per estar més silenciat, deixa d’existir.
Tot i que hi ha alguns programes públics de suport a la gent gran que viu sola, fins ara la majoria d’accions que s’estan fent es basen en la bona fe i el voluntariat de la gent i entitats que es dedique a fer companyia als avis i àvies que viuen sols. Però no es suficient. La iniciativa del Ministeri de la Solitud del Regne Unit té la virtut de posar un tema de gran importància en el centre de l’agenda pública.
Cinema i altres urgències 