L’ascens i caiguda d’una dona

El més interessant de Yo Tonya, per mi, és que és la típica pel·lícula “d’ascens i caiguda”, d’aquelles que expliquen el revers del somni americà, però en una versió femenina, i a això no hi estem gaire acostumats. Aquest tipus de pel·lícules ens expliquen la història d’un personatge -sigui real o imaginari- que toca la glòria i ho acaba perdent tot, en aquest cas aquesta Tonya Harding, que va ser la primera patinadora sobre gel americana que va fer el salt conegut com el Triple Axel, però que va caure en desgràcia després de la polèmica per haver-se vist implicada en una agressió a la seva principal competidora als Jocs Olímpics.

No recordo gaires pel·lícules d’aquest “subgènere” tan típicament americà que posin el focus en la història d’una dona, ja que normalment el personatge femení és només el florero que acompanya al triomfador i que l’abandona quan aquest cau en desgràcia. Així és, per exemple, en un film tan emblemàtic com Toro Salvaje, que es basa en la història de Jake La Motta i en el que no vaig poder evitar pensar quan vaig saber que Harding s’havia dedicat a la boxa femenina després de deixar el patinatge sobre gel. El mateix es pot veure en un altre film d’Scorsese que també segueix l’esquema de l’ascens-i-caiguda però amb personatges ficticis: Uno de los nuestros. I només són dos exemples dels moltíssims que es podrien buscar.

Però quants en trobaríem en què l’autèntica protagonista sigui una dona?

A Yo, Tonya, la dona és el centre de la història i l’home, el causant final de la seva caiguda en desgràcia, de manera que també es desmenteix que la màxima que diu que “darrera d’un gran home i ha una gran dona” sigui reversible: en el cas d’aquesta dona, al seu darrera només hi ha un maltractador i un mediocre.

La pel·lícula que reconstrueix la patètica història de Tonya Harding, dirigida per Craig Gillespie, adopta el format de fals documental, una opció interessant per treure partit de l’excentricitat dels propis personatges i per reforçar la ironia i el patetisme de tot plegat.

Està protagonitzada per Margot Robbie, que casualment es va fer famosa fent de bombshell a El Lobo de Wall Street, de Martin Scorsese, paper que li va valdre comparacions amb el de Cathy Moriarty a Toro Salvaje per part de la crítica americana. Per sort, Robbie ha pogut anar més enllà i protagonitzar una pel·lícula amb un personatge femení ric i complex que, en certa manera com també fa el de Jessica Chastain a Molly’s Game, és capaç de guanyar-se un espai propi en un tipus de cinema que sempre ha estat molt masculí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s