Cafès de París

Recentment he vist ‘Cleo de 5 a 7’, d’Agnès Varda, i ‘Fuego fatuo’, de Louis Malle, dues pel·lícules de la nouvelle vague filmades l’any 62 i 63 respectivament. I tot i que d’entrada les dues tenen un plantejament molt oposat -l’anhel de vida en una, el desig de mort en l’altra-, sí que hi he trobat alguns paral·lelismes, tant a nivell de l’estructura que segueixen com en determinades seqüències, com la dels cafès de París

Les dues pel·lícules segueixen personatges que s’enfronten a la mort, encara que l’enfocament d’una i d’altra sigui tan i tan diferent, un femení, l’altre masculí, l’una des del renaixement i l’altre des de la destrucció.

Cleo espera els resultats d’una prova mèdica que li ha de confirmar si pateix un càncer. Alain, a Fuego Fatuo, és un alcohòlic en rehabilitació que està decidit a posar fi a la seva vida davant la impossibilitat d’enfrontar-se a la vida quotidiana. Els dos deambulen per París en les hores prèvies al moment decisiu de les seves vides. Els dos es troben amb parelles, amants, amics i coneguts i es qüestionen la seva pròpia identitat en funció de les relacions que tenen amb aquests altres. Els dos es miren als miralls intentant buscar un reflex de veritat en la seva existència.

M’agrada especialment els paral·lelisme a les seqüències filmades als cafès de París.

A Cleo de 5 a 7, Cleo atura el seu deambular per la ciutat i s’asseu en un cafè, i allà deixa de ser objecte observat per convertir-se en subjecte observador de la gent que l’envolta. S’asseu al cafè i mira al seu voltant la gent anònima que xerra, que la mira, que passa.

A Fuego Fatuo hi ha una escena similar, en què el protagonista es refugia en un cafè i observa la gent que passa, s’emborratxa i acaba sent ell l’observat. En aquest cas veiem també la gent anònima al cafè, i la mirada reflecteix la seva sensació d’absurd vital i el desig inabastable del protagonista, que mira anhelant les noies que passen mentre el control de la seva pròpia vida se li escapa.