Pedro Almodóvar assoleix un punt d’inflexió artística i personal amb la seva darrera pel·lícula ‘Dolor y Gloria’. El director es retroba amb el seu passat i, en un exercici clarament fellinià, ens mostra el procés de reconversió dels records i de les experiències viscudes en material cinematogràfic.
De la mateixa manera que el director de 8 y ½ va convertir Mastroianni en el seu alter ego, aquí és Antonio Banderas qui, amb el seu Salvador Mallo es mimetitza en Almodóvar, pentinat, vestit i parlant igual que el director manxec, perquè quedi fora de tot dubte que es tracta d’una història autobiogràfica. No sembla gratuït, per tant, que el nom de l’amant retrobat que interpreta Leonardo Sbaraglia sigui el de Federico, reconvertit en Marcelo en el relat biogràfic que escriu Mallo.
La pel·lícula s’estructura en tres blocs. El primer evoca la infantesa de Salvador, amb la presència definitòria de la figura materna (Penélope Cruz recuperant el paper que ja va fer a ‘Volver’) i l’esclat del primer desig homosexual projectat en la figura d’un paleta analfabet.
El segon bloc ens mostra la reconciliació de Mallo amb l’actor protagonista del primer gran èxit de Mallo (Asier Etxeandía) i el retrobament amb l’examant (Sbaraglia), supervivents tots ells dels excessos de l’època de la movida. Aquest segon bloc ens regala els moments més intensos i emotius de la pel·lícula, amb dues seqüències memorables com son la visita d’Sbaraglia a Mallo i el monòleg teatral d’Etxeandía. Sense treure-li cap mèrit a Banderas, que literalment omple la pantalla amb uns impressionants primers plans on posa tot el seu atractiu al servei del dolor del seu personatge, Etxeandía es converteix en l’autèntic roba-escenes de la pel·lícula i es revela com un gran actor a seguir.
Per últim, tenim el Salvador Mallo del present, un director en la cima del seu prestigi, en procés de dol per la mort de la seva mare (Julieta Serrano en la versió adulta del personatge de Penélope Cruz); i marcat pel dolor físic i sobretot psíquic, que es tradueix en un estat de depressió crònica i, molt pitjor encara, de crisi creativa.
Una pirueta final resol, en un gir a l’hora previsible, sorprenent i entranyable, el mínim conflicte d’aquest film, el de la crisi creativa del director, que és, de fet, l’únic que es pot resoldre, doncs res es pot fer ja amb les ferides del passat, que deixen una marca com la cicatriu que veiem en primer pla a l’inici del film. Més que explicar-nos una història, ‘Dolor y gloria’ es una successió d’apunts amb els que sembla que Almodóvar busca passar comptes amb sí mateix, mentre ens recorda que no hi ha glòria sense dolor.
Tot a ‘Dolor y Gloria’ es un gran joc de miralls entre la realitat i la ficció, entre allò que creiem saber d’Almodóvar i el que ell mateix decideix mostrar-nos, projectat sobre la pantalla de cinema. L’art, la cultura i la bellesa se’ns mostren no només com a aposta estètica sinó com a consol espiritual; la creació sorgeix com a necessitat vital; el cinema com a inspiració, com a addició i com a cura.
Cinema i altres urgències 
Talment d’acord. Bona. Interpretació Banderas
Molt bona.