Aquest dimecres a la Filmoteca projecten ‘Farinelli, el Castrato’, la pel·lícula de Gerard Corbiau que, a banda de guanyar un Globus d’Or, va servir per “recuperar”, si es pot dir així, la figura del famós castrat i la música de Porpora, Broschi i altres compositors del barroc.
La imatge que ofereix la pel·lícula sobre Farinelli no s’ajusta massa a la realitat històrica, posant molta salseta en la relació dels dos germans Broschi, obviant el paper del compositor Nicola Porpora en la carrera del castrat i pintant Haendel com el dolent de la peli, però tot i això, el film és molt interessant com a recreació d’una època al·lucinant, i per la banda sonora (en la que van fusionar la veu d’una soprano i un contratenor per crear l’efecte de la veu dels castrati).
Que projectin Farinelli a la Filmoteca precisament ara és per mi una feliç coincidència, ja que és dona la casualitat que després de veure l’ópera l’Orfeu, de Porpora, aquest estiu al Festival del Valle d’Itria de Martina Franca, em va agafar un rampell pel tema i m’he dedicat a buscar informació sobre Farinelli i els castrats. I a banda de veure la pel·lícula de Corbiau -que també està disponible a Filmin- i llegir algunes coses sobre el tema (per exemple, ‘Yo, Farinelli, el capón’, de Jesús Ruiz Mantilla), he anat a parar a una súper novel·la de César Aira, ‘Canto castrato’.
A partir de personatges de ficció, Aira retrata, amb un to d’humor absurd combinat amb moments molt poètics, l’època d’expansió de l’òpera italiana per Europa i l’inici de la decadència de la figura del castrat a la segona meitat del segle XVIII, enmig dels canvis i les turbulències polítiques.
Cinema i altres urgències 