Mirar endavant

Litus adapta una obra teatral de Marta Buchaca que explica el retrobament d’un grup d’amics i superació del dol per la pèrdua d’un amic que es va suïcidar mesos enrere sense cap raó aparent. L’origen teatral de l’obra es percep clarament en una pel·lícula filmada en l’únic escenari del pis de Litus, un personatge absent i, al mateix temps, present en els records, els sentiments de culpa, el ressentiment i el dolor que arrosseguen tots els personatges.

Dani de la Orden es va fer bastant popular amb aquell agradable díptic de Barcelona nit d’estiu i Barcelona nit d’hivern. Sense abandonar del tot aquest estil de comèdia coral agredolça, amb Litus intenta fer un pas endavant cap a certa maduresa, gràcies a un text que mostra amb senzillesa i eficàcia com un grup de no tant joves assumeixen que ha arribat el moment de fer un pas endavant en la vida.

Litus s’emmiralla en un tipus de pel·lícula sobre reunions d’amics de l’estil de Los amigos de Peter. De fet, n’és tan autoconscient que fins i tot els propis personatges fan referència a la mítica pel·lícula de Kenneth Brannagh tot i que allà, com també recorden al film, els amics no es reuneixen per recordar cap amic mort. Sí que ho fan, en canvi, a Reencuentro, de Lawrence Kasdan, un referència més directa que, en canvi, Buchaca i De la Orden semblen haver oblidat.

Sigui com sigui, el format s’adequa perfectament a la història i contribueix a reforçar la càrrega emocional de tot el conjunt. Els personatges transiten còmodament de la comèdia al drama amb ritme i naturalitat, gràcies a uns bons diàlegs i, especialment, a la solvència dels sis actors protagonistes, que fan que una història que sona a cosa ja vista ens resulti igualment emotiva i propera.

En poc menys d’una hora i mitja acompanyem aquests personatges en una catarsi col·lectiva que, entre discussions, bromes i llàgrimes, els porta a alliberar-se del pes del passat i tancar el dol per Litus. És llavors quan, per fi, els sis personatges tancats dins un pis son capaços de tornar a sortir al carrer, mirar cap el futur i tornar a celebrar la vida. I aquest és el sentiment que al final ens emportem també els espectadors en sortir de la sala de cinema.