Cecília Ce i les dones que caminen

En aquest Sant Jordi substitutiu i frustrat que s’havia de celebrar el 23 de juliol, un dels llibres que em vaig auto-regalar va ser la reedició d’ El carrer de les camèlies, de la Rodoreda, que ha tret Club Editor.

La novel·la, de l’any 63, explica en primera persona la vida de la Cecília Ce, una nena orfe adoptada per una parella sense fills, que quan es fa adulta decideix llençar-se al carrer “a fer homes”, és a dir, a viure de la prostitució. Però realment, per mi, el més interessant del relat és el continu deambular de la Cecília pels carrers i barris de Barcelona, cadascun identificat amb un personatge, una situació, un sentiment, una època en la vida de la protagonista. Cecília és allò que abans se’n deia finament “una dona que fuma”, una dona de mala vida, però per mi és sobretot una “dona que camina”.

L’edició inclou un interessant post-faci signat per Stefanie Kremser, on entre moltes altres coses, explica que ella mateixa va proposar escriure una adaptació cinematogràfica d’aquesta novel·la, transportant el personatge de Cecília Ce al present. Quan llegia la novel·la també pensava que estaria bé veure El carrer de les camèlies adaptada al cinema, i fins i tot m’imaginava l’estètica de la pel·lícula amb un aire de nouvelle vague.

En el post-faci, Kremser emmarca la redacció de la novel·la en plena segona onada feminista, a principis dels seixanta, i ens recorda que d’aquella època son les pel·lícules “Repulsión” i “Belle de Jour”, dues pel·lícules dirigides per homes on les dones reaccionen a la violència masculina amb una mena de castració simbòlica. Les dues pel·lícules estan protagonitzades per Catherine Deneuve i, tal i com diu Kremser, resulta temptador posar a Cecília Ce el seu rostre.

De fet, els mateixos dies que llegia la novel·la de la Rodoreda també vaig veure “La chamade”, d’Alain Cavalier, també amb la Deneuve. Aquí, és una dona casada amb un home més gran, ric i avorrit, que inicia una aventura amb un artista bohemi jove i atractiu, però sense cap mena de futur. Durant tota la pel·lícula, la Deneuve salta d’un home a l’altre empesa per la circumstància de cada moment. Només al final de tot la veiem, finalment, prenent les regnes de la seva pròpia història, i en la seqüència final la veiem caminar sola pels carrers de París.

Aquest vídeo, titulat “Elle, seule”, és un remuntatge que Alain Cavalier va fer de la seva pròpia pel·licula, deixant únicament les escenes on es veu a la Deneuve, inclòs aquest pla final amb la dona caminant pel mig del carrer, lliure i empoderada.

La nouvelle vague es caracteritza, entre d’altres aspectes, per haver tret les càmeres al carrer i potser això explica que a les seves pel·lícules hi trobem tantes dones caminant per la ciutat, com la Cecília Ce. Per això suposo que m’imagino la seva història en blanc i negre, escenaris nocturns i música de jazz, com la famosa escena d’”Ascensor para el Cadalso”, on la Jeanne Moreau surt literalment a buscar el seu amant al carrer, mentre de fons sona la famosa melodia de Miles Davis.

Una altra dona que camina, i en el seu deambular, s’acaba transformant, és la protagonista de “Cleo de 5 a 7″, d’Agnes Varda. Aquí, Cleo és una cantant que espera els resultats d’una prova mèdica. Per fer temps, i després d’una frustrant trobada amb el seu amant, comença a voltar (i observar la gent) pels carrers i els cafès de París, d’una manera que la connecta amb la nostra Cecília. En aquest passejar sense rumb, Cleo també s’anirà desprenent d’artificis per arribar a trobar la seva ànima genuïna.

I acabo amb un “bonus track”, perquè també quan llegia El carrer de les Camèlies em va venir al cap l’enorme Anna Magnani, i els seus dos grans monòlegs en pla seqüència a la imponent “Mamma Roma”, de Pasolini. La nouvelle vague, en el fons, oficialitzava allò que el neorealisme italià ja havia insinuat: que la veritat està al carrer i és allà on s’han de treure les càmeres.

A “Mamma Roma”, la Magnani fa el paper d’una prostituta que intenta millorar la seva situació. En el primer pla seqüència la veiem, exultant, acomiadant-se dels carrers per canviar de vida. Més endavant la veurem, en una escena bessona, acceptant la seva derrota i tornant a fer carrers. A les dues escenes, l’actriu camina amb pas ferm i  en direcció a la càmera, al centre de la imatge: una dona que camina.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s