La conquesta de l’oest ha deixat de ser una cosa d’homes. Les dones reclamen la seva veu, com també ho fan les minories ètniques infrarepresentades o mostrades a partir de clixés esbiaixats, com els nadius americans o els xinesos.
Kelly Reitchard fa temps que transita per aquests nous camins del western donant veu als col·lectius menystinguts. A la seva gran pel·lícula Meeks Cutoff, les dones i els indis prenen literalment les regnes de la situació -i del relat predominant- quan els homes perduts demostren ser incapaços de trobar una forma de seguir endavant.
He pensat molt aquests dies en les noves aproximacions al western que proposa Kelly Reitchard, aprofitant l’estrena del seu darrer film First Cow, on dinamita el tòpic de la masculinitat en el western presentant una història d’amistat entre dos homes somiadors i sensibles.
Però també he pensat en la Reitchard i aquests nous camins del western veient una petita perla oculta a la cartellera, Uno de nosotros (traducció espantosa d’un film originàriament titular Let him go), de Thomas Bezucha.
Heroines, malvades, mares
A Uno de nosotros, també son les dones les que prenen decisions i marquen el camí a seguir. Diane Lane es una cowgirl moderna que, amb la missió de recuperar el seu net – com John Wayne recuperava a Natalie Wood a Centauros del Desierto– d’un entorn hostil: en aquest cas, una família de psicòpates surenys liderats per una digna hereva de Ma Baker.
Kevin Costner,potser l’últim gran heroi clàssic de la gran pantalla, es transforma aquí en un sòlid acompanyant, gairebé un secundari de molt de luxe en una història on les dones imposen la seva voluntat. De la mateixa manera que ho fa Margaret (Diane Lane), també la malèfica matriarca del clan Weboy, Blanche (extraordinària Lesley Manville) decideix pels demés, portant els seus fills a la perdició.
Digne d’un anàlisis més profund serien aquestes dues antagonistes d’atributs masculins -claríssims en la definició de la protagonista que va vestida literalment de cowboy- i la seva relació amb la maternitat: les dues o bé han perdut fills, o els sacrifiquen o expressen la seva incapacitat de ser bones mares (com li diu Margaret a la seva fillola).
Hi ha també en aquesta pel·lícula una trama secundària però molt interessant, la de l’indi Peter Dragswolf, que viu aïllat en el territori de la reserva intentant recuperar les seves arrels identitàries, que els blancs li van intentar esborrar quan el van arrencar de la seva família, li van tallar els cabells i el van obligar a aprendre l’anglès i abandonar el seu idioma nadiu.
El relat de Peter a la pel·lícula, tot i que és molt breu, és interessant com a nova revisió del mite de la frontera, a banda d’establir també certa connexió amb aquest film i el Bailando con lobos de Kevin Costner, que ja va obrir aquest meló fa tres dècades.
Uno de nosotros és una pel·lícula rotundament clàssica en el seu plantejament i estructura -la figura del Clint Eastwood director se sent ben present, fins i tot en la banda sonora-, amb alguna concessió a la postmodernitat tarantiniana. Però resulta especialment interesant com a intent de donar certa veu a personatges anteriorment silenciats, com els indis i les dones, fent avançar el gènere cap a les inquietuds del segle XXI.
Cinema i altres urgències 