Hi ha qui troba que el cinema iranià és lent i avorrit. “La Ley de Teheran” ho desmenteix. La segona pel·lícula de Saeed Roustayi és un thriller de vella escola, a l’estil del que feien als anys 70 directors com William Friedkin. Està rodat amb un impressionant domini de la càmera, amb un ritme trepidant, imatges molt impactants des del minut zero i fins a la seqüència final.
Compta també amb la interpretació de grans actors, entre els quals el protagonista de la recordada “Nader y Simin”, Peyman Moaadi. Destaca també Navid Mohammadzadeh en el paper del narco traficant a l’ombra, que ofereix algunes escenes de gran càrrega emocional.
A la manera d’un The Wire a la iraniana, “La ley de Teheran” està ambientada en la lluita contra el tràfic de drogues en aquell país. En aquest sentit, posa la pell de gallina pel seu retrat dels efectes de l’addició en la població, mostrant les masses de persones col·locades com a ordes de “zombies”.
Tret de la persecució inicial i la batuda dels ionquis, la majoria d’escenes tenen lloc en espais tancats, passant de la comissaria de policia, els calabossos i els despatxos dels jutges. És al·lucinant com crea sensació de claustrofòbia filmant les multituds tancades a les cel·les o als passadissos de la presó. Denuncia també la burocràcia i el funcionament del sistema judicial, cosa que el cinema iranià recent ja ens acostuma a mostrar. I tampoc en estalvia la cruesa de la pena de mort.
Cinema i altres urgències 