Aquest estiu finalment he trobat el temps per llegir les més de 600 pàgines de la biografia de Bob Fosse escrita per Martin Gottfried, i ja he aprofitat també per revisar tota la seva filmografia i veure algun dels seus musicals. Titulat Bob Fosse, vida y muerte, el llibre repassa, amb molts detalls sucosos i testimonis de tota mena, la vida del ballarí, coreògraf i director de clàssics del cinema com Cabaret o All that jazz.
Arrenca amb la mort de Bob Fosse l’any 87, la nit de l’estrena de la reposició a Broadway del seu musical Sweet Charity, i a partir d’aquí fa un gran flashback per explicar-nos la seva vida i trajectòria des dels seus orígens com a jove ballarí de claqué que, sota el nom de Bob Riff, faria carrera a locals d’striptease i altres antres, fins als seus grans èxits a Broadway i a Hollywood.
El biògraf ens presenta un Bob Fosse amb dues cares, la del coreògraf i director de cinema de prestigi, que va regnar al Broadway dels anys 60 i 70 i que va aconseguir la “triple corona”, és a dir, que va guanyar l’Oscar, el Tony i l’Emmy el mateix any per Cabaret, Pippin i Liza with a Z, respectivament, entre molts altres reconeixements. Però el mister Hyde d’aquest doctor Jeckill va ser Bob Riff, el seu alter-ego ballarí que somiava en ser Fred Astaire i que va intentar, en una breu carrera a la Metro sense massa fortuna, convertir-se en el nou Gene Kelly.
(Al video, un número de Kiss me Kate en el que Fosse va coreografiar i interpretar la seva part, la de la parella del final)
L’anhel de ser una estrella reconeguda del ball i el musical el va perseguir sempre, una frustració que va canalitzar a través de les diferents addicions a les drogues, alcohol i tabac -i a la feina- i també d’una complexa vida sexual, amb tres matrimonis -el més famós, amb Gwen Verdon, amb qui formaria també una parella creativa única dins el món del musical- , infidelitats continuades, trios i demés històries. A banda de relatar tota la feina de creació dels musicals de Broadway, Gottfried ens va relacionant els episodis de la vida de Fosse amb totes les seves pel·lícules, fent-ne una lectura biogràfica que converteix la seva filmografia en una autèntica experiència de realitat augmentada.
Clarament biogràfica és All that jazz, on Fosse va plasmar la seva experiència després de patir un infart i una operació de bypass, a més de confessar les seves addicions a la droga i al sexe, i posar en escena la seva pròpia mort, en un dels millors i més espectaculars finals de la història del cinema. Però també es poden trobar elements de la seva experiència vital a Sweet Charity i Cabaret, i sobretot, a Lenny i Star 80, les dues pel·lícules no musicals que també va dirigir.
A través de la figura de Lenny Bruce, Fosse ens parla de l’artista incomprès i enganxat a les drogues i també de la seva experiència com a pare. A Star 80 -que recrea el sòrdid assassinat de la playgirl Dorothy Stratten a mans del seu ex nòvio Paul Snider- Fosse va retratar la figura d’un looser ofegat per la seva pròpia ira, i va demonitzar així la seva gran frustració per no haver aconseguit el somni de ser una estrella coneguda del musical. Gottfried ens ofereix una interpretació del violent final d’Snider com la forma amb que Fosse va “matar” Bob Riff. Aquesta seria la seva darrera pel·lícula.
Anys després de la seva mort s’estrenaria una versió cinematogràfica de Chicago que, segons Gottfried, és molt fidel i representativa de la idea que Bob Fosse va voler portar als escenaris de Broadway.
Fa dos o tres anys es va estrenar una sèrie molt interessant titulada Fosse/Verdon, que he tornat a veure després de llegir la seva biografia. Els fets es corresponen de forma bastant fidel. La sèrie, que visualment està molt influenciada per l’estil d’All that jazz, dona més rellevància a la figura de Gwen Verdon, subratllant el paper que va tenir en la creació d’obres com Cabaret o Chicago. En canvi, no tracta tant aquesta dualitat Bob Fosse/Bob Riff que tant interessant m’ha semblat del llibre de Martin Gottfried.
Cinema i altres urgències 