Just anava a escriure aquest post sobre Jafar Panahi quan he llegit la noticia que Iran li ha aixecat la prohibició de viatjar i que, per primera vegada en 14 anys, ha pogut deixar el seu país natal. Fa uns dies vaig anar al BCN Film Fest a veure la seva darrera pel·lícula, No Bears, i precisament em preguntava si amb aquesta obra no ens estava anunciant la seva intenció de fugir del país, opció que literalment es planteja dins la pel·lícula.
Jafar Panahi és avui en dia el màxim representant del cinema iranià, una figura perseguida i represaliada pel règim dels aiatol·làs. El 2010 va ser detingut i empresonat per acusacions de difondre propaganda contra el govern iranià, i posteriorment li van prohibir fer pel·lícules i viatjar a l’estranger. Malgrat aquestes restriccions, Panahi ha continuat dirigint i presentant les seves pel·lícules en festivals de cinema internacionals, fins i tot aquelles que va rodar de manera clandestina quan es trobava en arrest domiciliar, com Esto no es una película (2011) o la posterior Taxi Teheran, rodada en secret pels carrers de la capital iraniana.
Les accions del govern iranià contra Panahi han estat àmpliament criticades per grups de drets humans i la comunitat internacional, que ho veuen com una violació de la llibertat d’expressió i la llibertat artística. La filmografia de Panahi, que va començar a ser notable a partir d’El globo blanco (1995), sempre ha abordat qüestions socials i polítiques a Iran. Només cal veure El círculo (2000) o Offside (2006) per comprovar-ho.
La resposta del govern al seu treball s’ha entès sempre com un intent de silenciar la disidència i controlar la cultura i ha estat àmpliament criticada per grups de drets humans i la comunitat internacional, que ho veuen com una violació de la llibertat d’expressió i la llibertat artística.
Des de la seva primera detenció i prohibició de rodar, Panahi s’ha anat convertint ell mateix en protagonista de les seves pròpies pel·lícules, en un exemple de cinema militant diria que força únic a la història del cinema, doncs podríem dir que Jafar Panahi és avui un gènere per sí mateix. La forma com s’ha situat al centre de les històries, exposant-se en una batalla contra la persecució i la censura, em sembla com a mínim digna d’admiració i respecte. Però és que, a més, d’aquesta circumstància n’ha sorgit una mena d’estil cinematogràfic propi, a cavall del neorealisme, el documental i el cinema més experimental.
Metàfora de l’estat del terror
Es pot veure també a No Bears, guanyadora del premi Especial del Jurat a Venècia i que s’estrenarà als cinemes el dia 2 de juny. Els ossos als que fa referència el títol son una metàfora de l’estat del terror que es viu a Iran. Panahi proposa un film d’aparença senzilla però amb múltiples capes, on es parla de fronteres físiques i espirituals, tradició i modernitat, i dels contrastos entre la capital i les zones rurals plenes de tradicions i supersticions.
A la pel·lícula, veiem com el mateix Panahi, amagat en un poble rural a la frontera amb Turquia, filma en la distància i clandestinament una pel·lícula rodada a la urbana Teheran. Aquesta pel·lícula tracta d’una parella que vol aconseguir passaports falsos per fugir del país. Mentrestant, a la zona rural, Panahi és testimoni de les tradicions ancentrals i de com aquestes marquen tràgicament una parella que es vol casar contra la voluntat de les seves famílies i de la seva societat. D’aquesta manera, Panahi ens parla del cost de fer pel·lícules sota un règim opressor, i al mateix temps ens mostra com actua aquest règim tant en l’àmbit rural com a la ciutat.
La pel·lícula sembla molt senzilla al principi, però va sumant capes i capes cada vegada més complexes de significat i de crítica al seu país. De nou, Panahi aixeca la seva veu amb fermesa contra un règim que l’intenta silenciar, però que afortunadament, no ho aconsegueix.
Cinema i altres urgències 