CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Tenia moltes ganes de veure Maestro, la pel·lícula sobre Leonard Bernstein que dirigeix i protagonitza Bradley Cooper. No és un actor que m’apassioni, però he de reconèixer-li l’esforç per posar-se en la pell del director i compositor amb gran versemblança. La pel·lícula es ven com una gran història d’amor, la de Lenny amb la seva dona l’actriu Felicia Montealegre. Em feia por que això fos una excusa per blanquejar la seva homosexualitat, però afortunadament no és el cas. Admeto també que Bradley Cooper sembla haver cuidat personalment i amb gran respecte tot el projecte, o al menys així es percep quan veus la pel·lícula, i potser només per això diria que val la pena veure-la.

Maestro es divideix a grans trets en dues parts, la primera sobre la joventut de Bernstein i els seus inicis musicals, i la segona més centrada en la crisi matrimonial. En tot moment, el personatge de Felicia porta el pes i fil conductor de la història. De fet, surt abans acreditada Carey Mulligan que Bradley Cooper, cosa que ja és tota una declaració d’intencions.

Per mi, la primera part és la més reixida. Tot i que no acabo de veure la necessitat del blanc i negre, em semblen maques les transicions d’escena a escena i força original el número musical On the town per explicar els dubtes de Bernstein a l’hora d’escollir Hollywood o NY (i casar-se o no). Aquesta part sobre el Bernstein jove té més ritme, és més original i evocadora i globalment més maca i interessant.

A la segona part, quan guanya pes el drama matrimonial, es perd el ritme, l’interès i les bones idees visuals. Entenc que la família ha volgut donar rellevància a Felicia, però tot i això, penso que la vida d’ella té un interès fins a cert punt relatiu; com també és relatiu l’interès sobre la vida personal de Lenny. En canvi, és indiscutible que la figura de Bernstein és massa enorme i monumental com per reduir-la al mer paper de marit amb problemes d’identitat sexual. Algunes decisions pròpies de telefilm lacrimogen, com el tractament sobre la malaltia de Felicia, tampoc ajuden en aquesta segona part de la pel·lícula.

Maestro fa molts apunts sobre el Bernstein compositor i hi sonen algunes de les seves obres, com West Side Story, Mass o Candide. S’entén que hi ha necessitat d’incloure dins la banda sonora les obres de Bernstein per un tema de drets d’autor, ja que no oblidem que els Mahlers que se senten al film -l’adaggieto i el final de la Resurrecció- estan dirigits en realitat per Yannick Nezet-Seguin, i no pas pel propi Bernstein. No és un detall menor.

Només faltaria que la pel·lícula no ens parlés del Lenny director d’orquestra. Però fora de recrear el concert de la Catedral d’Ely, en general la pel·lícula passa molt per alt la gran aportació de Bernstein al món de la direcció. Tant o més important que les seves pròpies obres van ser les seves interpretacions d’altres compositors. Però al film pràcticament no es fa cap menció als infinits concerts que va fer amb les grans orquestres europees, o a les seves gravacions de referència o la seva tasca com a divulgador musical. En aquest sentit, Maestro és una oportunitat perduda de donar a conèixer a una de les figures musicals més fascinants del segle XX. Per sort, per a la posteritat ens queden els seus discos.