CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

La coincidència de dues pel·lícules biogràfiques de dues estrelles de la música com Bob Dylan i Maria Callas son una bona oportunitat per comparar dues aproximacions cinematogràfiques ben diferents a aquestes figures universalment conegudes.

Per una banda, A complete unkown (James Mangold, 2024) representa el tipus de biopic estil wikipèdia. Pel·lícules que es limiten a il·lustrar amb imatges uns fets coneguts, normalment de forma simplificada i posant l’accent en els conflictes sentimentals. Son pel·lícules que busquen una estrella per recrear la figura en qüestió, en aquest cas un Thimotée Chalamet que es posa en la pell de Bob Dylan amb certa solvència -tot sigui dit- i que fins i tot gosa cantar com ell.

És una pel·lícula correcta i fàcil de veure però cinematogràficament insípida i sense cap ànima -un telefilm, vaja-, on l’únic interès recau en l’oportunitat de sentir les cançons del Dylan i poca cosa més, ja que el conflicte narratiu no té cap mena d’entitat i res de l’argument no justifica un metratge de dues hores vint. Potser per als fans del Dylan, la Joan Baez o el Johnny Cash pot tenir una mica més gràcia, però això no farà que la pel·lícula sigui millor.

Per la resta, trobo més interessant veure el mític documental Dont Look Back (D. A. Pennebaker, 1967) o fins i tot dedicar el temps a veure La extraña pasajera (Irving Rapper, 1942), un melodrama clàssic amb la Bette Davis i que Mangold fa servir com a referència (de forma bastant barata, tot sigui dit).

Per altra banda, tenim Maria (Pablo Larraín, 2024), una pel·lícula que tanca la trilogia del director xilè sobre grans personalitats femenines del segle XX, iniciada magistralment amb Jackie i continuada amb Spencer abans de cloure-la amb la Callas.

L’estratègia de Larraín és força diferent i molt més interessant, al meu entendre. El director parteix del fet que les dones que retrata son de sobres conegudes per una part molt àmplia de la població. N’han parlat les revistes del cor, se n’han fet novel·les, biografies i documentals de tota mena. Tot sembla que ja estigui dit. Per tant, l’opció del realitzador xilè és la d’especular i recrear des de la ficció -inventant quan no es poden omplir els buits d’altre manera- aquells moments més íntims que ningú coneix, però des d’on es pot construir una proposta de retrat psicològic i amb més rerefons, que resulta molt més interessant que la simple enumeració de grans moments de la vida d’aquests personatges.

Larraín torna a fer això mateix a la pel·lícula sobre Maria Callas, on recrea els cinc últims dies de la seva vida intentant fer un retrat del seu estat anímic i mental. L’entrevista imaginària amb Mandrax, que representa l’addicció de la cantant a les pastilles i, al mateix temps, la nostàlgia de la vida passada i d’una idea de felicitat ja perduda (o qui sap si mai aconseguida), és per mi el millor recurs d’aquest film que vol anar més enllà de quatre clixés sobre la Callas.

Pels amants de l’òpera, la recreació d’alguns grans moments de la carrera de la Callas és també un al·licient, i queden ben complementats als les escenes oníriques on la diva imagina els músics i el cor fent música pels carrers, una representació d’una vida marcada per una banda sonora increïble.

De nou aquí ens trobem amb la necessitat de buscar una similitud física de la protagonista amb el personatge real. D’entrada, val a dir que la tria d’Angelina Jolie xoca bastant, perquè res més lluny de la lànguida Callas que l’exuberant actriu americana. Un cop superat l’exercici d’acceptar la Jolie com a Callas, s’ha de reconèixer el seu esforç per dotar de matisos psicològics el personatge (més que no pas el Chalamet amb el seu Dylan). El resultat global de la proposta de Larraín potser no és del tot rodó, però és infinitament més interessant.

Quin tipus de biografia us agrada veure al cinema?