CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Béla Tarr ha passat per Barcelona per rebre el premi honorífic del DA Film Fest, en un acte al CCCB on el realitzador hongarès ha participat en una conversa amb Manel Raga. Inicialment prevista com una masterclass sobre Damnation, finalment s’ha convertit en una lliçó de cinema i vida on ha parlat del seu procés de creació de les pel·lícules.

Davant una audiència formada principalment per estudiants de cinema, Tarr els ha donat el primer consell: “No em seguiu, busqueu el vostre propi llenguatge“, els ha dit, com un mestre que vol deslliurar-se de deixebles sense personalitat. Perquè, segons Tarr, el cinema no es pot aprendre en una aula: “No estudieu cinema, mireu com és la vida”. La seva aposta és clara: no teoria, no normes, no estructures prèvies. Només persones i històries. “No m’agrada el guió, només són papers, i tu treballes amb persones”, ha sentenciat.

El director de les monumentals Sátántangó (1994) i Turin Horse (2011) creu que “qualsevol cosa pot ser una història”. L’important és tenir alguna cosa a dir sobre la vida. “Quin és el misteri de fer cine? Que treballes amb persones”, ha dit, subratllant que el cinema és, abans que res, una relació humana. I, en aquest sentit, ha remarcat que, per ell, el càsting és fonamental, de la mateixa manera com l’elecció de les localitzacions: “El càsting és una cosa clau, però també és clau la localització, perquè també és un personatge. Té tanta importància com el càsting”. Com a exemple, ha explicat que quan va rodar Sátántangó, es va passar dos anys recorrent Hongria buscant les cases perfectes.

El cineasta veu el seu ofici com un art de resistència i identitat: “Fer cinema no és una professió, és ser tu mateix; és com la cuina: tothom cuina diferent, la qüestió és si és gustós o no”. La seva recepta? Ingredients humans i autenticitat, amb la música com a “personatge important”.

Per a Tarr, el rodatge és el moment en què tot cobra vida: “El rodatge és quan fas la pel·lícula, fins llavors només busques els elements”. I és també una experiència col·lectiva: “En el rodatge és quan tot l’equip batega al mateix moment”. Això és el que li fa estimar el seu ofici: “M’agrada ser director per sentir això, la presència de la gent i com neix alguna cosa”.

Ha explicat que no li agrada preparar les escenes amb els actors i que “només assagem les posicions de càmera”, i ha parlat de la importància, tant o més rellevant que el director de fotografia, de l’operador de càmera Dolly per realitzar els seus antològics planos sequència.

Una conversa amb Béla Tarr, com les seves pel·lícules, no és precisament lleugera. En el seu discurs s’ha parlat de la vida i la lluita per la dignitat, que entén com “una qüestió moral“. “Hem de fer el que calgui per protegir la vida i la dignitat humana”. I quan li han preguntat si té por de la mort, no ha dubtat en la resposta: “És clar, qui no? Qui vol morir? A mi m’agrada viure”.