CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Pot semblar una pel·lículeta intranscendent, però l’atzar ha volgut que Un buen padre (Ronan Tronchot, 2024) s’estreni coincidint amb l’inici del nou papat de Lleó XIV, de caràcter progressista, cosa que encara fa més que encertat i oportú el seu missatge sobre la necessitat de l’església de modernitzar-se i adaptar-se als temps en qüestions com la del celibat.

La pel·lícula està narrada en forma de drama amable i simpàtic (cosa que en algun moment li pot restar força), i destaca per la labor, plena de subtilesa, de l’actor protagonista Gregory Gadebois. Ell interpreta a Simon, el capellà d’una parròquia local que descobreix que té un fill d’11 anys, fruit d’una relació que va tenir quan era seminarista, i que l’obliga a plantejar-se les seves prioritats vitals i la seva continuïtat a l’església, en un debat que el film sap portar més enllà del cas individual.

Una altra de les coses interessants del film és la manera com ens mostra el dia a dia d’una parròquia, el vincle del capellà amb la comunitat i la seva implicació amb els problemes de la gent, cosa que serveix per posar altres qüestions sobre la taula, com ara el de l’avortament.

Hi ha una escena on el capellà va a una xerrada on li expliquen com adaptar la seva parròquia al pagament digital, ja que la gent cada vegada fa servir menys els diners en efectiu i, per tant, no deixen tantes almoines. Un petit detall però de gran càrrega simbòlica que mostra com l’església s’actualitza, quan li cal, en determinats aspectes pràctics, però oblida renovar-se en els aspectes humans més essencials.

Per això, tot i que potser resulti un pèl obvi, no deixa de ser rellevant el moment en què Simon s’enfronta a les autoritats eclesiàstiques amb un parlament sobre la necessitat de l’església de renovar-se, o morir.

Moltes pel·lícules dels últims anys han parlat del tema dels abusos sexuals a l’església, però no en recordo cap que parli de manera tan oberta sobre la necessitat de modernitzar-se des de la base per no quedar-se enquistada i apartada de la gent. Aquesta ja no és només una qüestió a comentar en el conclave a porta tancada. El tema ha saltat a l’agenda pública. Crec que, només per això, ja val la pena veure-la.