CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Una de les escenes que més em fascina de Johnny Guitar (Nicholas Ray, 1954) és una que està molt al principi de la pel·lícula, on el crupier Sam se’ns dirigeix als espectadors -fins i tot mirant a càmera- per explicar-nos que Vienna (Joan Crawford) és un personatge femení amb atributs tradicionalment masculins. Cosa que queda reforçada , tant en la seva actitud com en la seva posada en escena, ja que, amb pistola o sense, sempre adopta una posició permanent de poder en la imatge.

El film també subratlla aquest inèdit intercanvi de rols dins el western, presentant a Johnny Guitar (Sterling Hayden) sense armes i amb la taceta de porcelana a les mans, amb la seva masculinitat simbòlicament desmuntada.

Fins i tot el duel inicial entre els dos pretendents de Vienna —Johnny i el Dancing Kid— no es resol amb violència, sinó en una escena de ball que gairebé sembla un duel musical. Aquesta escenificació dels afectes, pròxima al melodrama, s’allunya de la virilitat clàssica del western.

També la mala malíssima Emma Small (Mercedes McCambridge) presenta atributs masculins, mostrada sempre al capdavant d’una banda d’homes temerosos i portant la iniciativa en tot moment, moguda pel ressentiment i l’afany de venjança (i que vincula el seu personatge a la metàfora sobre el maccarthisme i la cacera de bruixes que s’ha vist en el film).

Un article del New Yorker analitzava Johnny Guitar com si fos una òpera, subratllant que l’acció s’atura sovint per donar pas a moments íntims que funcionen com àries. Això queda ben exemplificat en l’escena del famós diàleg entre Johnny i Vienna:

—“¿A cuántos hombres has olvidado?”
—“A tantos como mujeres recuerdas tú.”

Aquest to marcadament melodramàtic —música, colors saturats, interpretacions intenses— no només justifica la transgressió dels rols, sinó que la potencia. Johnny Guitar fa servir els codis del melodrama per subvertir les convencions del western clàssic, i desplaça el centre narratiu cap als personatges femenins i reconfigurant les relacions de gènere i poder. En fer-ho, el film esdevé un exmple de com el cinema de gènere pot operar també com a espai de resistència simbòlica i rerelectura política.