CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Quan pensem en Showgirls, probablement ens vingui al cap aquella pel·lícula de Paul Verhoeven que als anys noranta va ser objecte de burles i crítiques nefastes, per acabar convertida en un dels més grans films de culte de la història. Ara, lluny de la sexualització, l’exageració irònica i la vulgaritat infinita d’aquell film, The Last Showgirls (2024) busca certa elegància i dignificació de les artistes de varietats, i qui sap si també vol fer un homenatge a una forma d’espectacle que sembla perdre’s definitivament.

Aquesta és la sensació que transmet el film de Gia Coppola, l’últim esglaó d’una llarga nissaga de cineastes que, amb aquest drama emotiu i intimista, s’apropa més a l’estil esteticista i lànguid de la seva tia Sofia Coppola que no pas a la megalomania del seu avi, Francis Ford.

Com a protagonista hi trobem una sorprenent Pamela Anderson, brillant —literalment i metafòrica— en aquesta pel·lícula crepuscular que, tot i resultar artificiosa i esteticista, aconsegueix moments de nostàlgia i emotivitat.

Pamela Anderson afronta amb valentia el paper d’una showgirl madura, Shelly, que viu atrapada en la fantasia de la glòria passada i li costa acceptar el tancament de l’espectacle on actua des de fa dècades, anomenat Le Razzle Dazzle (que traduït podria ser un espectacle llaminer i vistós). El cert és que Shelly és una ballarina mediocre, que va triomfar més per la seva bellesa exuberant que pels seus veritables talents artístics.

Als 57 anys, no només veu el seu futur incert en quedar-se sense el seu modus vivendi, sinó que ha d’afrontar una altra realitat que afecta moltes dones quan envellim: la pèrdua d’atractiu segons els cànons actuals i, en conseqüència, ser rebutjada i exclosa d’una societat que premia la joventut i castiga l’edat. És en aquest punt on la pel·lícula té coses interessants a dir, encara que la manera d’expressar-ho no sigui massa profunda.

Coppola ens mostra aquest procés amb la imatge de la showgirl crepuscular caminant sota els rutilants llums dels casinos de Las Vegas mentre sona la música, un estil molt “sofiacoppolià” que li dóna al film un aire modernet. També contraposa la història de Shelly a la de la seva amiga Annette, interpretada per una atrevida Jamie Lee Curtis, tot i que aquesta última en algun moment cau en certa paròdia. Més encertat està Dave Bautista en un rol que se surt totalment dels seus típics papers en films d’acció.

Seguint els estàndards més convencionals del drama, també veiem com Shelly intenta reconstruir la seva relació amb la filla que va donar en adopció. Compaginar una precària vida d’artista amb la maternitat és un ideal gairebé impossible, com sembla suggerir el film en una altra les seves línies discursives.

Shelly podria perfectament formar part del catàleg de noies tristes que poblen la filmografia de Sofia Coppola. Però en aquesta showgirl crepuscular també hi veiem, per moments, la versió madura d’aquella ballarina que perseguia el seu somni en un altre clàssic dels vuitanta, la mítica Flashdance (Adrian Lyne, 1983). De fet, el film de Gia Coppola, en alguns moments, sembla evocar un cinema d’una altra època, una decisió estètica que subratlla la glòria passada d’aquesta artista de varietats en decadència.

En un moment, Shelly rememora la grandesa del passat mentre mira unes pel·lícules amb antics espectacles de vedettes. Entre aquestes, es recuperen imatges d’un film força oblidat, Glorifying the American Girl (1929), un musical que incorpora alguns números de les famoses Ziegfeld Follies, que van causar furor a l’Amèrica de principis del segle XX. Amb aquest exercici de nostàlgia es reivindica una forma d’art popular que avui es perd en favor de nous models de burlesque, més explícitament sexuals, vulgars i neocapitalistes, tal com Coppola ens explica per boca de la pròpia Shelly.

P.D. A la imatge de la dreta hi podeu veure a Johnny Weismuller abans de ser Tarzan, en una aparició sense acreditar. Les seqüències dels números musicals a l’original eren en colors, però després de l’aplicació del Codi Hays, moltes d’aquestes escenes es van retallar per la presència de nus i l’alta càrrega eròtica.