CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Amb més de dues dècades de trajectòria, Ferzan Özpetek recupera a la seva nova pel·lícula, Diamanti, l’essència del seu univers personal, ple de personatges corals i aires nostàlgics que volen emocionar com el cinema d’una altra època. Ho fa filmant el seu propi Amarcord, és a dir, una pel·lícula que recrea els records del passat amb aquells aires fellinians que van del realisme al món més oníric. Aquí, recoseix el records i les impressions viscudes quan, de jove, treballava d’assistent de producció i visitava sovint les sastreries cinematogràfiques i teatrals de Roma, i els converteix en una ficció plena de vida i emoció, que rendeix homenatge a les dones i a l’ofici artesanal del vestuari. Un viatge íntim i cinematogràfic que, com els vestits que retrata, està fet a mida per emocionar.

Diamanti recrea la vida en un d’aquests tallers de costura a la Roma dels anys 70, encarregat de preparar el vestuari per a una pel·lícula. Aquest pretext permet parlar tangencialment del món del cinema, mentre dona a conèixer una tasca poc reconeguda però essencial: la del disseny de vestuari.

Però sobretot, amb Diamanti –ens explica el mateix director italo-turc dins la pel·lícula– ha volgut retre un homenatge a les dones en general i a les actrius del seu univers cinematogràfic en particular.

El film juga amb el metarrelat fílmic: el mateix Özpetek apareix en diversos moments reunit amb el conjunt d’actrius, amb qui parla i assaja la pel·lícula que estem veient, esborrant la frontera entre ficció i realitat. A més, ha dedicat el film a Virna Lisi, Monica Vitti i Mariangela Melato, a qui podríem imaginar desfilant per una sastreria com la que mostra el film.

Aquest repartiment coral d’actrius dona vida a les dones que treballen al taller, i la pel·lícula dona veu a cadascuna d’elles per relatar-nos les seves històries personals: mares solteres, dones maltractades, artistes vocacionals… hi ha passions ocultes, secrets i desitjos diversos, i per sobre de tot, molta solidaritat femenina.

Els relats de caire costumista i vocació sentimentaloide es combinen amb fascinants seqüències centrades en el disseny i l’elaboració artesanal del vestuari. A la pel·lícula s’hi poden veure els fastuosos vestits originals de films de Visconti com El Gatopardo (1963) i Ludwig (1973), que van marcar l’edat d’or de la sastreria cinematogràfica italiana; però també l’espectacular vestuari dissenyat per Edoardo Russo específicament per a Diamanti.

La part costumista pot connectar Diamanti amb un tipus de cinema italià més nostàlgic, com ara Cinema Paradiso o la més recent Siempre nos quedará mañana (Paola Cortellesi, 2023). El seu joc metacinematogràfic la situa en una proposta més contemporània. I és en la celebració del fastuós món del disseny de vestuari on Diamanti proporciona els seus millors moments.

---

Modistes de cine

Diamanti no és la primera pel·lícula que ha mirat cap al món de les modistes i la costura, però sí que és de les poques que se centra específicament en el disseny de vestuari per a pel·lícules.

Així, fent un repàs, només em ve al cap el personatge d’Edna Moda de Los increíbles (Pixar, 2004), clarament inspirat en la gran dissenyadora de vestuari de Hollywood Edith Head (tot i que també recorda una mica a l’editora de Vogue, Anna Wintour).

De les pel·lícules sobre moda, em quedo –i de lluny– amb El hilo fantasma (Paul Thomas Anderson, 2017), una fascinant història d’amor malaltissa i de dependència emocional entre un dissenyador de l’alta costura britànica (un Daniel Day-Lewis en el seu comiat del cinema) i la seva musa (Vicky Krieps). És una pel·lícula atmosfèrica, elegant i amb una tensió latent constant que remet a l’univers Hitchcock. El personatge de Day-Lewis –i les robes que crea– està inspirat en Balenciaga.

També trobem pel·lícules biogràfiques com Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel (Anne Fontaine, 2009), amb Audrey Tautou com a jove Chanel, o Yves Saint Laurent (Jalil Lespert, 2014), més centrada en els conflictes interns i la pressió creativa del dissenyador.

Ridley Scott es va inspirar en la saga Gucci per fer La casa Gucci (2021), centrada més en el luxe i la tragèdia darrere d’una gran firma.

L’spin-off d’acció real Cruella (Craig Gillespie, 2021) ens explica la història de Cruella de Vil abans d’obsessionar-se per la pell dels dàlmates. Emma Stone interpreta una jove dissenyadora amb mala bava. Diversió estètica pura, tot bastant punk.

Finalment, una delícia de gènere: In Fabric (Peter Strickland, 2018). Un vestit maleït provoca tragèdies a qui el porta. El film destaca per la seva estètica vintage, la crítica al consumisme i un humor molt negre.

Bonus track: Funny Face (Stanley Donen, 1957)

Un deliciós clàssic de Hollywood amb la sempre encantadora Audrey Hepburn, que aquí fa de beatnik reconvertida en model per a un fotògraf de moda (Fred Astaire). Tot plegat dona peu a una desfilada de vestits i escenes visualment encantadores. Elegant, lleugera i encantadora, tot el que imagines en una pel·lícula de Donen amb Hepburn.