Bolero (Anne Fontaine, 2024). Coincidint amb el 150è aniversari del naixement de Maurice Ravel, s’ha estrenat a Filmin una pel·lícula sobre el compositor i, més concretament, sobre el procés que el va portar a crear el seu famós Bolero.
La pel·lícula comença amb un recull de versions del Bolero que van del jazz a la música africana, per demostrar la influència cultural i la popularitat d’aquesta obra que, segons explica el film, va obsessionar Ravel fins a convertir-la pràcticament en el motor de la seva existència.
S’ha de reconèixer que Raphaël Personnaz fa una feina notable en posar-se en l’antipàtic paper de Ravel, un home ple de manies i conflictes interiors que va intentar canalitzar com va poder a través de la música.
Tot i que la pel·lícula conté flashbacks per explicar alguns episodis rellevants de la seva vida, se centra sobretot en transmetre la complexa psicologia i inquietud creativa de Ravel, que contrasta amb la seva incapacitat per connectar emocionalment amb la gent i, segons sembla, també físicament.
El fil conductor del film és el procés de creació del Bolero per encàrrec de la coreògrafa i ballarina Ida Rubinstein, interpretada per una Jeanne Balibar que s’hi assembla molt, però que cau en certa caricatura.
Igualment pla i insípid resulta el retrat de Misia Sert, musa, amant i mecenes de molts artistes de la Belle Époque, reduïda aquí a una figura accessòria en la relació amb Ravel. Estaria bé que algun dia es fes una pel·lícula sobre la Misia que la mostri com alguna cosa més que un florero. Fa anys vaig llegir la seva autobiografia publicada per Tusquets, i la imatge que en vaig treure era la d’una dona molt menys anodina i molt més brillant.
La directora Anne Fontaine aconsegueix rodar amb elegància i mostra una voluntat d’aprofundir en la psicologia de Ravel més que d’oferir un simple biopic enciclopèdic. També hi ha l’intent de donar al film un ritme de crescendo, com si seguís la progressió del mateix Bolero. El final culmina amb un homenatge oníric a 8½, amb les dones de la vida de Ravel desfilant sobre la seva música.
La sensació general és la d’una pel·lícula que no s’acaba d’enlairar i que, finalment, resulta força anodina. No negaré, però, que he après algunes coses de Ravel, de qui coneixia ben pocs detalls tot i haver sentit sovint la seva música.
El que més m’ha agradat és que he tornat a reconnectar amb els universos culturals de Misia i Ida Rubinstein, autèntiques referents de la seva època, per més que el cinema insisteixi a relegar-les a personatges secundaris.
Aquí us deixo un parell de retrats d’aquestes dones fascinants, de les quals potser tornarem a parlar en algun altre post.
CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives 
Deixa un comentari