CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Durant molt de temps, vaig associar el nom de Mary Santpere al d’una senyora molt grossa i vella que jo veia de petita a la tele fent riure. Fins molt més tard no entendria la rellevància del seu llegat com a vedet del Paral·lel i actriu còmica de teatre i musical, a banda d’una carrera al cinema que inclou una quarentena de pel·lícules.

Entre les més recordades, segurament està el seu paper a Patrimonio Nacional (Berlanga, 1981). Però a mi també em fa gràcia veure-la molt joveneta en un petit però divertit paper a la pel·lícula catalana de culte Vida en sombras (Llorenç Llobet-Gràcia, 1949). Aquesta és una de les pel·lícules més maleïdes del nostre cinema, i al mateix temps, un dels seus millors títols. Explica la història d’un home la vida del qual està estretament lligada al cinema, fins al punt de ser la causa de la seva tragèdia i, al mateix temps, de la seva pròpia redempció.

Vida en sombras va patir molts problemes de censura -sobretot pel seu retrat de la Guerra Civil- va arruinar el seu director i va quedar mig en l’oblit fins que no es va recuperar dècades més tard. Avui, encara poca gent la coneix. Aprofito per reivindicar-la i animar-vos a descobrir-la si encara no ho heu fet. En aquest film, la Mary Santpere fa el paper d’una minyona despistada i tafanera. Només apareix en un parell d’escenes, però destaca per la seva innata capacitat còmica.

El seu paper, salvant totes les distàncies, em recorda al que feia una joveneta Angela Lansbury a Luz de Gas (George Cukor, 1944). L’actriu, el centenari de la qual vam celebrar el passat 16 d’octubre, va debutar al cinema en aquesta pel·lícula on interpretava a una minyona tafanera. M’encanta un petit moment del film on parla del teatre musical i es posa a cantar. Són només uns segons, però ja semblen anunciar la carrera que vindria!