CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

És impossible separar Un simple accidente, la nova pel·lícula de Jafar Panahi de la seva pròpia circumstància personal. De fet, aquesta ha estat la constant de la seva filmografia en els darrers quinze anys. Tal com vaig explicar en aquest apunt al blog arran de l’estrena del seu film anterior, No Bears, tot el periple que havia seguit des del 2009, perseguit pel règim iranià dels aiatol·làs.

Ara que finalment ha pogut sortir de l’Iran, ha fet una pel·lícula per retre comptes amb el règim que l’ha perseguit durant tots aquests anys. Ho fa en forma d’un film que transita per diferents formats: thriller, comèdia absurda i, finalment, drama moral, amb el qual Panahi sembla admetre el seu afany de venjança mentre es qüestiona les implicacions de fer servir la violència per combatre la violència i la repressió que ha patit.

El film arrenca amb un simple accident que posa en contacte un suposat agent del règim amb les víctimes de les seves tortures. Comença així un tens crescendo proper al thriller, on els personatges es debaten sobre què fer amb el seu maltractador. En un moment donat, Panahi porta la trama enmig del desert, al costat d’un arbre solitari que remet a Esperant Godot. L’arbre, únic element viu en un espai buit, es converteix en símbol d’una esperança mínima, però també de l’estancament i la repetició. En aquest context, el desert representa l’aïllament i la manca de futur d’un país oprimit, mentre que l’arbre suggereix la persistència de la consciència i de la vida fins i tot enmig de la desesperança. La referència a Beckett subratlla així la idea d’una espera eterna d’un canvi que mai no arriba.

És curiós que alguns espectadors hagin fet una associació entre aquest desert de Panahi i el que apareix a Sirat, tots dos d’alguna manera convertits en símbols d’una actualitat política convulsa. En tot cas, la pel·lícula de Panahi s’ha de llegir des de la pròpia peripècia d’un director que, víctima del règim iranià, ha acabat convertint tota la seva filmografia en un testimoni i una denúncia d’una realitat que coneix de primera mà.

Per això resulta tan crua i impactant la manifestació d’odi i ressentiment que s’aixeca a Un simple accidente, com també honesta i valenta és l’expressió d’aquest desig de venjança. Una venjança que, finalment, adopta la forma d’una obra cinematogràfica brillant, que li ha valgut la Palma d’Or a Canes i que ara ressonarà encara amb més força a totes les pantalles del món.