CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Al cinema podeu veure una pel·lícula realment singular, tant pel tema que toca com per la forma en què ho fa. Rodada a la Cañada Real, el barri de barraques de la perifèria madrilenya, Ciudad sin sueño (2025) és una mostra de cinema social filmada des de la poesia, un documental amb aspecte de western.

El seu director és Guillermo Galoe, que s’ha passat vuit anys anant a la Cañada Real per conèixer la gent i guanyar-se la seva confiança. Només així s’explica la naturalitat amb què actuen els diferents personatges que apareixen en aquest film fascinant.

Ciudad sin sueño ens mostra la vida en aquest assentament on hi habiten prop de 8000 persones, moltes d’origen gitano o musulmà. És un dels barris irregulars més grans d’Europa, i en molts casos la gent hi viu sense llum i en condicions molt precàries. Hi ha delinqüència i tràfic de drogues, i això també ho mostra la pel·lícula. Però sobretot ens parla de gent que anhela un futur més digne, un horitzó que a la pel·lícula es representa amb els filtres de colors que fa servir Toni, el jove protagonista, quan fa vídeos amb el mòbil.

Toni és el protagonista d’aquest film amb poc argument, que no obstant crea una intriga mínima amb pocs elements –l’amic que marxa, el gos que li treuen–. A través d’aquests fils argumentals mínims, la pel·lícula aconsegueix copsar molt bé els canvis que es produeixen en un barri massa precari com per poder-hi arrelar. Un barri que té l’aspecte d’aquelles ciutats provisionals enmig del desert, i que el director sap aprofitar per donar a la pel·lícula un aire de western fronterer, amb personatges al marge de tot i regits per unes normes pròpies.

Galoe cuida les imatges, els enquadraments, els moviments de càmera, en una decisió estètica que s’allunya dels tòpics del cinema social i que porta la pel·lícula a una altra dimensió molt més suggerent i poètica.