CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Aquí teniu a Ingrid Bergman visitant el punt on Joana d’Arc va ser cremada a la foguera, a la Place du Vieux-Marché a Rouen (França). L’actriu sueca va tenir sempre molta simpatia per la donzella d’Orleans, personatge que va interpretar en diverses ocasions, a Hollywood i a Europa.

La Bergman va ser Joana d’Arc sota la direcció de Victor Fleming, en una adaptació purament hollywoodenca que es basada en l’obra teatral de Maxwell Anderson que ella mateixa havia protagonitzat a Broadway el 1946 i que li va valer un premi Toni.

El rodatge d’aquell film va ser complicat i apassionant: Fleming, amb 62 anys, problemes cardíacs i d’alcohol, va mantenir un fugaç afer amb l’actriu durant el rodatge. Les batalles, la crema de Juana a la foguera i els detalls històrics van ser tractats amb gran espectacularitat, seguint les exigències de la RKO, que volia una obra plena d’acció i espectacle visual. Això no va impedir que fos un fracàs en taquilla. Avui, el film aguanta de forma irregular el pas del temps.

Ingrid Bergman tornaria al paper de Joana d’Arc al cap d’uns anys, com a protagonista d’un muntatge experimental dirigit pel que llavors s’havia convertit en el seu marit, el director italià Roberto Rossellini. Filmada en directe el desembre de 1953 al Teatre San Carlo de Nàpols, Giovanna d’Arco al rogo és un oratori escènic basat en un text de Paul Claudel i amb la música d’Arthur Honegger, que se centra just en el moment de l’execució de Joana d’Arc.

La dama d’Orleans

A més de pel·lícules, Joana d’Arc també ha inspirat algunes óperes. La més famosa, segurament, és la Giovanna d’Arco de Verdi. Però també n’hi ha una de Txaikovski que, superada per l’èxit d’altres obres del compositor rus com Eugene Oneguin o La damas de Picas, ha quedat força més oblidada i pràcticament no es representa. Per això, quan de tant en tant apareix en alguna temporada, es converteix en un esdeveniment operístic.

El passat 28 de novembre vaig tenir la sort de veure La dama d’Orleans de Txaikovski a l’òpera nacional d’Amsterdam, en una producció de Dmitri Tcherniakov dirigida per Valentin Urypin, amb Elena Stikhina en el rol principal. Una ocasió d’autèntic luxe, més encara donat l’altíssim nivell de la producció, els cantants, el cor i l’orquestra.

Tcherniakov situa l’obra en un tribunal que recorda a les sales de judicis russes, que tenen una gàbia on s’hi ubiquen els acusats. Tota l’obra té lloc en aquest espai, de manera que sembla que tota la peripècia de Joana d’Arc estigui explicada en un flashback que es relata durant el judici.

S’ha de dir que aquest format feia difícil seguir la trama, i més encara si tenim en compte que el libreto original s’inventa la segona part de la història introduint una delirant trama romàntica. Però tot i això, Tcherniakov aconsegueix establir un paral·lelisme més que evident entre el sacrifici de Joana d’Arc i la persecució dels dissidents polítics russos, com ara Navalny. En un espectacular final amb una gran “foguera” inclosa i amb un “comunicat oficial” sobre els fets projectat al teló, el regista rus actualitza l’obra i aconsegueix que ens interpel·li des d’un punt de vista actual.

Impressionant va estar la soprano russa Elena Stikhina en el rol de Joanna d’arc, cosa gens fàcil tenint en compte que durant la producció, a més de cantar, li toca aguantar una revisió ginecològica, una violació i un electroxoc, i tot això abans que arribi el moment de morir en la foguera. Quan va sortir a saludar es va guanyar una llarga, llarguíssima, i més que merescuda ovació del públic. Al seu costat, la veritat sigui dita, tots els cantants van estar a l’alçada, en especial Allan Clayton y Gábor Bretz, per no oblidar-nos d’un cor extraordinari, cantant amunt i avall de l’escenari casi en tot moment.

I si fins aquí la funció ja era de 10, la matrícula d’honor va arribar amb la direcció orquestral del mestre Urypin al capdavant de l’orquestra de la Dutch National Opera, que va sonar estratosfèrica. Hi va moment d’autèntica màgia, quan es van fer pujar alguns instruments de vent a l’escenari i quan es van ubicar els cantants en diferents nivells per crear un efecte sonor preciós a l’escena dels àngels.

A l’Uryupin li vam sentir la Dama de Picas a Turí i després d’aquests dos Txaikovskis, ja el tenim col·locat en el rànquing de directors operístics a no perdre la pista. Esperem que aviat algú ens el porti al Liceu.

La vida de Joana d’Arc

Com que ja sabia que el libreto de La dama d’Orleans s’agafava la història d’aquella manera, unes setmanes abans de marxar a Amsterdam em vaig estar preparant el tema, repassant algunes pel·lícules, com la de l’Ingrid Bergman, però també la delirant bogeria Jeanne (Joan of Arc) (2019) de Bruno Dumont. La de Dreyer la tenia més recent.

A banda, vaig llegir un interessant llibret biogràfic escrit per la historiadora francesa Régine Pernoud, especialista en Joana d’Arc, i que em va resultar molt útil per poder seguir l’argument i el muntatge impossibles de l’ópera de Txaikovski.

Bonus track

Tota aquesta febre sobre Joana d’Arc ha coincidit, a més a més, amb el llançament del nou disc de la Rosalía, Lux, que com tothom ja sap a hores d’ara, s’embolcalla en tota una aureola de misticisme i moltes de les cançons estan inspirades en santes i místiques. I, és clar, la Joana no hi falta.

La cançó. que es titula Jeanne, forma part exclusivament de l’edició en vinil del disc Lux, amb la qual cosa no la trobareu ni a Spotify ni a Youtube, però aquí podeu sentir una mica com sona.