CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

La directora portuguesa Rita Azevedo Gomes va passar dimecres 14 pels Cinemes Girona per presentar la seva nova pel·lícula, Fuck The Polis. La directora de La venganza de una mujer (2012) fa un cinema molt personal i independent, potser hereu de Manoel de Oliveira (amb qui va col·laborar), on l’artifici pictòric i, sobretot, l’aspecte literari hi tenen un gran pes i on la implicació de l’espectador és més que necessària.

La seva nova proposta, que ens arriba gràcies a la distribució de Paco Poch, està a mig camí entre el documental, el dietari personal i la videocreació. Sense un argument clar, ens parla d’un viatge a Grècia i s’estructura a partir de diversos fragments de novel·les i poemes, a través dels quals la directora ens llança idees i reflexions sobre el món d’avui.

El mateix títol de la pel·lícula s’agafa d’un poema escrit per João Miguel Fernandes Jorge, amb el qual la directora ens vol advertir de com el turisme i la gentrificació estan destruint les ciutats i, per extensió, l’ecosistema natural i cultural d’on procedim els europeus.

Però aquesta és només una de les idees d’una pel·lícula que convida a una actitud contemplativa i relaxada, a fixar-se en petits detalls i a deixar treballar la ment per trobar-hi aquells significats que ens puguin dir alguna cosa a cadascú de nosaltres.

Així es va poder comprovar durant el debat posterior a la projecció del film als Cinemes Girona, on molts dels assistents van compartir les diverses idees que els havia suggerit la pel·lícula i els aspectes visuals en què més s’havien fixat: un camp de roselles, les escultures gregues en contrast amb els cossos dels turistes, la calma d’uns jugadors d’escacs allunyats de l’activitat turística de l’illa de Delos, una tortuga travessant una carretera, la veu de la cantant Maria Farantoúri…

A mi, personalment, em va fer gràcia la menció a Lirios Rotos (Griffith, 1919), pel·lícula que precisament dimarts passat vaig estar comentant al nou taller sobre el Melodrama que faig a Casa Elizalde.

Però tornant a Fuck the Polis. Imatges i referències als déus, detalls de les ruïnes i paisatges naturals “a cel obert” (aquest era el títol original del film) conviuen amb interiors on els personatges llegeixen, escolten i reflexionen. Les idees que es llencen des dels textos que acompanyen les imatges són com pensaments als quals ens podem o no agafar per donar sentit a aquest film arriscat i singular, fet des d’una llibertat absoluta.