CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Si pudiera, te daría una patada (Mary Bronstein, 2025) és un exemple molt característic de les produccions d’A24. Aires de cinema independent, tocs fantàstics o d’això que s’ha anomenat “terror elevat” i arguments que pretesament arrisquen i van més enllà de relats convencionals. Tots aquests elements són presents en aquest film que parla de maternitats penedides i que vol desmiticar la idea de l’instint maternal com a motor per a la realització femenina.

Rose Byrne va guanyar el premi de millor actriu a Berlín i el Globus d’Or i està nominada a l’Oscar per aquest paper on realment destaca molt. La pel·lícula es narra des d’un punt de vista radicalment subjectiu, i pràcticament tota la narració queda segrestada pel rostre de l’actriu, sempre filmada en plans mitjos i primers plans que transmeten l’angoixa, l’esgotament i el progressiu deliri d’aquesta mare sobrepassada per les circumstàncies.

Byrne és Linda, una psicòloga que s’ha de fer càrrec de la seva filla anorèxica sense l’ajuda del marit, un mariner absent perquè està uns mesos fora de servei. Visualment, el film tampoc ens mostra la filla, però sí que la sentim com una veu insidiosa que tormenta continuament una dona que no pot trobar ni un sol moment de descans.

Mary Bronstein, directora de la pel·lícula, també interpreta el paper de la doctora que tracta a la nena. Bronstein, que l’any 2008 va dirigir Yeast, un dels títols clau d’aquell corrent anomenat Mumblecore, ara fa un canvi de registra amb un drama que es vol més extrem del que realment és (sobretot per un final massa conservador).

Tot i això, hi ha algunes coses interessants, com per exemple, l’ús d’elements fantàstics -com el forat còsmic del sostre- o, fins i tot, els recursos “cronenbergians” de la nova carn -la ferida de la filla- per subratllar la idea de “l’horror” de ser mare, de la maternitat no com un espai idíl·lic de realització femenina, sinó com a experiència límit, esgotadora i potencialment monstruosa.