CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Dins del taller sobre el melodrama que faig a la Casa Elizalde hem repassat algunes de les pel·lícules de Frank Borzage, un dels grans referents del gènere. Entre totes elles, aquests dies he tornat a Tormenta mortal (The Mortal Storm, 1940), un títol clau on Borzage desplega el seu humanisme per filmar una de les pel·lícules més obertament antinazis que mai va produir Hollywood.

Tormenta mortal va molt més enllà del melodrama familiar. És un retrat directe de l’impacte devastador del nazisme en el teixit social i, de manera molt concreta, dins el nucli d’una família alemanya aparentment integrada i culta. La força del film no rau en el discurs ideològic explícit, sinó en mostrar com persones normals són empeses a prendre partit i assumir la nova normalitat autoritària, o bé resistir-hi moralment, assumint-ne les conseqüències.

No és casual que The Mortal Storm fos l’única pel·lícula de la MGM que criticava de manera clara el règim nazi abans de l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, el desembre de 1941. La crítica, això sí, havia de ser mesurada, i per exemple, les polítiques antisemites dels nazis només s’hi suggereixen de forma obliqua. Louis B. Mayer, cap de la Metro, era perfectament conscient que els estudis Warner ja havien vist com les seves pel·lícules eren prohibides a Alemanya després de l’estrena de Confesiones de un espía nazi (1939). Borzage va treballar, doncs, dins uns límits industrials i polítics molt clars, i malgrat això va aconseguir un film d’una contundència moral notable.

A començaments dels anys quaranta, els Estats Units mantenien encara una posició oficial de neutralitat, però el suport als Aliats i la consciència de l’amenaça nazi ja eren creixents, com demostraria poc després la Llei de Préstec i Arrendament (Lend-Lease Act, 1941). El cinema també va jugar un paper clau en aquest procés de presa de consciència. Tormenta mortal n’és un exemple paradigmàtic. La pel·lícula adverteix del que passa quan una societat normalitza l’autoritarisme i mira cap a una altra banda.

Hi ha una escena del film que m’impressiona per la seva lucidesa. En un bar ple de gent, un grup de joves alemanys s’aixeca per cantar un himne de les joventuts nazis. A poc a poc, la resta de clients també es posen drets i acaben aixecant el braç en la salutació hitleriana. Tots menys el personatge interpretat per James Stewart, que roman assegut, observant amb una barreja de perplexitat i angoixa una imatge que sintetitza la realitat del moment: la submissió col·lectiva disfressada d’entusiasme.

No és estrany que aquesta seqüència anticipi, amb anys d’avantatge, l’escena de Tomorrow Belongs to Me a Cabaret, filmada per Bob Fosse. El mecanisme de seducció del totalitarisme -primer amable, després imparable- sempre és el mateix.

El que més impressiona vist avui és que, als anys quaranta, James Stewart encarnava de manera gairebé natural els valors que tradicionalment s’han associat als Estats Units: llibertat individual, democràcia liberal, defensa dels drets humans. La seva presència a Tormenta mortal reforçava un missatge clar contra l’ascens del nazisme a Europa i contra qualsevol forma de conformisme moral.

Vuit dècades després, els Estats Units es troben en una situació que inevitablement fa pensar en l’Alemanya de 1933. L’auge de l’extremisme polític, la normalització de discursos autoritaris, la violència als carrers i l’erosió de les institucions democràtiques posen en qüestió aquells mateixos valors que Stewart representava a la pantalla. Tormenta mortal no parla només del passat europeu. Avui funciona com un advertiment sobre la deriva que està agafant la política als Estats Units. El film de Borzage (també el de Bob Fosse) recorda que el totalitarisme no arriba de cop, sinó que s’instal·la quan la majoria decideix aixecar-se i cantar al so que marca el poder, i només uns pocs opten per quedar-se asseguts.

Igual que els personatges de Borzage, els ciutadans han de discernir entre la indiferència i la responsabilitat moral. La història de Tormenta mortal recorda que la defensa dels principis democràtics i de la justícia és una tasca constant que requereix coratge i consciència crítica.

En aquest sentit, el film segueix sent rellevant. Mostra que la mirada crítica, la valentia i la defensa dels valors fonamentals són tan necessàries avui com ho eren en els anys 40, i que ignorar les amenaces ideològiques pot tenir conseqüències devastadores per a la societat.