CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Quina parella més maca formaven Vivien Leigh i Laurence Olivier, oi? Però la realitat no sempre és tan fabulosa com sembla…

Estic llegint un llibre de Kirk Douglas sobre la producció d’Espartaco, del qual parlaré més endavant, i m’ha cridat especialment l’atenció una anècdota sobre aquesta parella que posa en relleu una cosa de la qual molts no eren conscients.

Douglas, que a més d’actor era productor de la pel·lícula, va viatjar al Regne Unit per convèncer Laurence Olivier de participar-hi. Durant aquesta visita, va presenciar una amarga discussió entre Olivier i la seva dona, Vivien Leigh. L’encantadora i recordada Scarlett O’Hara patia, en la seva vida real, un trastorn bipolar, una dolència que era desconeguda als anys 50, però que Kirk Douglas va conèixer bé perquè el seu fill Eric també en va patir els efectes.

Rarament se’n parla, però aquest trastorn va marcar tota la vida adulta de Vivien Leigh. Va morir prematurament, als cinquanta-tres anys, de tuberculosi crònica, però la seva malaltia mental ha estat gairebé sempre ignorada en les biografies.

A l’època se la descrivia com una persona “difícil”, “boja” i “addicta al sexe”, però en realitat aquestes percepcions eren l’expressió d’un trastorn que ella intentava exorcitzar a través dels seus personatges. Tots recordem la seva Blanche DuBois a Un tramvia anomenat desig (1951), però també d’interpretacions més tardanes, com la de La primavera romana de la senyora Stone (1961).

Avui, que som més conscients dels problemes de salut mental, podem entendre millor el patiment de l’actriu i l’origen de la seva força interior.