CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Just el dia abans d’anar al cinema a veure la nova adaptació de Cims borrascosos, que signa Emerald Fennell, vaig veure un melodrama dels anys 30 titulat El jardín de Alá (Richard Boleslawski, 1936).

És un delirant intent de recrear l’esperit i estil de les pel·lícules de l’Sternberg amb la Marlene Dietrich, que destaca principalment pel seu ús rutilant del Technicolor. Charles Boyer interpreta un monjo de clausura que ha abandonat el convent. La Dietrich és una catòlica en crisi a qui el seu conseller espiritual recomana que abandoni la ciutat i es perdi pel desert. Els dos personatges es troben i s’enamoren. Però ell manté el secret del seu passat.

Tot desemboca en un surrealista matxambrat d’exotisme, religió i amour fou, inversemblant i desaforat. És una pel·lícula realment dolenta; però al mateix temps, alguna cosa en la seva afectació la converteix en una meravellosa experiència kitsch. Quan s’acaba, et queda la sensació d’haver vist la pitjor pel·lícula de la història i, al mateix temps, una obra mestra.

Potser estava encara sota els efectes d’aquest film, però el cas és que el visionat de Cumbres Borrascosas (Emmerald Fennell, 2026) em va provocar un sentiment similar.

Ja s’ha comentat a tot arreu que aquesta adaptació de la novel·la d’Emily Brönte és més aviat poc fidel al llibre. De fet, en el preciós cartell de la pel·lícula, el títol apareix entrecomillat, cosa que ja ens hauria de posar en alerta sobre el tipus d’adaptació que se’ns presenta.

Efectivament, el film agafa una idea genèrica de l’ambientació, dels personatges i de les seves circumstàncies i introdueix algunes digressions en la història, la més flagrant de les quals és tota la representació sexual sadomasoquista que, òbviament, no es troba a l’obra original.

Aquestes escenes sadomasoquistes poca cosa aporten a la història i més aviat semblen emparentar-la amb fenòmens culturals mainstream, com ara 50 sombras de Grey, que es venen com a suposada transgressió quan en realitat no mostren el que prometen i no van més enllà d’una provocació domesticada, perfectament assimilable pel mercat.

També s’ha criticat el blanqueig del personatge de Heathcliff, allunyat de la descripció del llibre, on es parla d’un home de pell fosca, possiblement gitano; en tot cas, res a veure amb la bellesa masculina blanca i normativa de Jacob Elordi. Tan poc probable com que el personatge de Nelly sigui d’origen oriental, com l’actriu que la interpreta al film, Hong Chau. I tots els fans de Cims borrascosos saben que Catherine és morena. Que Margot Robbie conservi la seva preciosa melena rossa no deixa de ser una altra declaració de transgressió per part de la directora. De nou, però, tot això promet més del que en realitat aconsegueix impactar, i la provocació s’acaba quedant en uns nivells molt superficials.

Però tornant al disseny del cartell de la pel·lícula, allà si que hi podem trobar alguna pista del que la nova versió de Cims borrascosos té per oferir. El cartell, en efecte, fa una clara referència al de Lo que el viento se llevó (1939), aquell que mostra el petó entre Rhett Butler i Scarlett O’Hara, una de les més grans històries melodramàtiques d’amor de tots els temps. I és potser en l’herència d’un llegat on potser Fennell tingui, inclús sense ser-ne massa conscient, alguna cosa més interessant a dir.

Recuperant el fil sobre El jardín de Alà, sento que aquesta Cumbres Borrascosas respon a la mateixa lògica de l’excés melodramàtic conscient, a la mateixa voluntat d’hiperestilització que desplaça el relat cap al territori del gest i la forma. Com l’inversemblant film de Richard Boleslawski amb la Dietrich, la nova versió sembla menys interessada en explicar una història -que tots coneixem- que en construir un artefacte visual amb una clara i evident voluntat de deixar clar que és un artifici.

En tots dos casos hi ha una tensió entre allò que s’explica i la manera com s’explica. A El jardín de Alà l’exotisme és de clixé, la devoció religiosa ridículament desmesurada i la tragèdia romàntica totalment inversemblant. I tot i això, funciona. A Cumbres Borrascosas passa una cosa similar. Res busca un aprofundiment dramàtic, tot son gestos superficials, ornaments que volen suggerir modernitat i transgressió però que responen a la lògica que ha mogut el melodrama romàntic des de pràcticament els seus orígens.

La qüestió és que aquest excés, que en el film dels anys trenta acaba derivant en una experiència kitsch fascinant, en la proposta de Emerald Fennell queda en una zona més ambigua. No arriba a la grandesa del deliri camp (concepte definit per Susan Sontag, on la bellesa de l’excés supera la lògica del relat) i, per descomptat que ni s’acosta a la profunditat tràgica de la novel·la d’Emily Brontë (perquè, de fet, no adapta el llibre sinó la memòria genèrica que tenim del llibre).  Es mou en un territori híbrid, hereva (potser involuntària) del desfici estètic del melodrama clàssic però filtrada per la sensibilitat pop contemporània, com un videoclip que busca moments icònics, imatges intenses i un impacte estètic totalment aliè a la coherència narrativa.