CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

L’altre dia vaig veure el monumental drama Como un torrente (Vincente Minnelli, 1958), i a banda de gaudir del seu portentós final, em vaig quedar enlluernada pel magnetisme de la Shirley Maclaine. Aquest va ser un dels seus primers papers rellevants al cinema i li va suposar la primera de diverses nominacions a l’Oscar.

És curiós, perquè la Shirley MacLaine no hauria d’haver estat mai una estrella de cinema. Si ho va ser, és perquè no era prou “perfecta” per al ballet.

De nena, a Richmond, queia constantment. La seva mare, per espavilar-la, la va apuntar a fer ballet amb tres anys. El que havia de ser un remei es va convertir en una disciplina de ferro i una obsessió. Aquí va adoptar la rutina i la constància. Però la Shirley era massa alta i tenia massa caràcter i, sobretot, no tenia l’arc del peu “ideal”.

Té gràcia també que el moment clau a la seva vida fos digne de la Ventafocs. Literalment sigui dit, doncs va ser escalfant per fer el rol de fada al ballet Cinderella quan va caure i se li va trencar el turmell. En lloc de lamentar-se, es va estrenyer les cintes de les sabatilles, va sortir a l’escenari i va acabar la funció. L’ambulància va haver d’esperar els aplaudiments. Geni i figura.

Aquell turmell trencat va ser la seva sort. En veure que no acabava d’encaixar en el cànon del ballet clàssic, va saltar al musical. I d’allà, en una carambola del destí, fent de suplent a The Pajama Game, a Broadway, va arribar la seva autèntica “fada madrina”. Entre el públic hi havia el productor Hal B. Wallis, que se la va endur cap a Hollywood.

De cop, la noia que no encaixava en el ballet estava debutant al cine amb una pel·lícula de Hitchcock, ¿Pero quién mató a Harry?. Després vindrien altres clàssics, entre ells el que li va assegurar el salt a l’eternitat: El apartamento, de Billy Wilder.

En la seva carrera cinematogràfica també hi ha musicals, com ara Can-Can (Walter Lang, 1960), de nou amb el Sinatra, o Sweet Charity, dirigida per l’admirat Bob Fosse.

A Paso decisivo (Herbert Ross, 1977) interpretava una exballerina que va renunciar a la carrera per ser mare i anys després es pregunta si va fer el correcte. La resposta de la Shirley Maclaine, en el seu cas, seria “oi tant!”. La mala pata, a ella, li va tancar una porta molt estreta i li’n va obrir una de molt més ampla. Afortunats nosaltres.