CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Hi ha una connexió directa entre La tarta del presidente (2025) i els títols essencials del neorealisme italià —pensem en Ladrón de bicicletas, Sciuscià o Paisà. El film de l’iraquià Hasan Hadi també posa el focus en la pobresa derivada de la guerra, però amb una diferència fonamental, doncs el seu film no neix de la urgència del present, sinó de la reconstrucció de la memòria històrica.

Mentre que De Sica o Rossellini rodaven entre les runes encara calentes de la Itàlia de postguerra, Hadi ens proposa una mirada retrospectiva a l’Iraq de l’abril de 1990. Aquesta distància li permet construir un relat pausat sobre un temps que nosaltres, els occidentals, només vam viure a través de la televisió. Tots recordem aquelles imatges nocturnes i les llums verdes de la invasió d’Iraq que ens arribaven a través de la CNN.

De la mà de Hadi ens transportem a aquell període d’angoixa i misèria que va patir la població iraquiana durant la invasió de Kuwait, un temps marcat per les sancions de l’ONU i el culte asfixiant a la personalitat de Saddam Hussein.

L’estructura del film beu clarament de Vittorio De Sica, en mostrar la mirada d’un infant davant una tragèdia col·lectiva (provocada pels adults), però el seu llenguatge visual també té el segell del cinema iranià de Kiarostami o Panahi. D’ells n’agafa, per exemple, la capacitat de convertir un objecte banal en metàfora política i motor narratiu. En aquest cas, un enverinat pastís d’aniversari.

La protagonista, la Lamia, és una nena de nou anys que viu als aiguamolls del sud i que és escollida a l’atzar per cuinar —obligatòriament— el pastís d’aniversari del Dictador. El que hauria de ser un honor es converteix en un parany burocràtic. No fer-lo es considera una ofensa a l’Estat, però la seva família (com gairebé totes) no té diners ni per als ous ni per a la farina.

La pel·lícula ens mostra la peripècia de la Lamia i la seva àvia (Bibi) per aconseguir els ingredients a la ciutat. Aviat, el film es divideix en una doble aventura urbana on la nena i el seu amic Saeed han de sobreviure en un ambient on tot funciona a base de suborns, mentre l’àvia busca la seva neta desapareguda.

La brutalitat de la dictadura es mostra a través de la privació econòmica i el control social. Veiem les cues pel menjar, les parets que “tenen orelles”, el menyspreu als pobres i els retrats omnipresents de Hussein que vigilen cada cantonada. Veiem, també, que el món en guerra és més insegur per a les noies i dones, amb les contínues situacions de vulnerabilitat davant d’uns homes que utilitzen el poder per abusar de les més febles.

Hadi defuig el sentimentalisme i opta per una observació meticulosa, recolzada en la fotografia del romanès Tudor Vladimir Panduru, que prioritza les textures i la llum natural. Amb uns fantàstics actors no professionals que aporten una naturalitat absoluta, el film demostra que el neorealisme encara és una eina útil per explicar com les vides de la gent queden atrapades en l’engranatge d’un sistema despietat.