CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

En una feliç coincidència, he vist pràcticament seguides La tarta del presidente (Hasan Hadi, 2025) y El agente secreto (Kleber Mendonça Filho, 2025), un exercici d’allò més interessant per veure diferents formes de reconstruir la memòria història des del cinema. L’opció del film iraquià passa per les formes del neorealisme, intentant buscar un verisme i recrear uns fets a partir de detalls històrics.

La proposta del brasiler Kleber Mendonça Filho és radicalment diferent: un inspirat exercici narratiu que adopta la forma d’un thriller d’espies, amanit per tot de cites i referències cinèfiles, tocs d’humor negre i fins i tot moments propers al fantàstic i el gore. I aquesta fórmula tan estranya és l’improbable motor que porta aquesta obra de gran durada (160 minuts) des de la seva desconcertant seqüència inicial fins al seu impressionant crescendo final.

El film segueix a Armando (Wagner Moura), un professor e investigador perseguit durant els darrers anys de la dictadura militar a Brasil (la mateixa de la que també parlava Walter Salles al seu film de l’any 2024 Aún estoy aquí). ​Dos sicaris el busquen per matar-lo per encàrrec d’un sinistre empresari mafiós, i per això Armando es refugia en una curiosa casa d’acollida amb altres represaliats.

El viatge no es fa en línia recta. De fet, El agente secreto està plena de digressions i salts temporals que mantenen l’espectador en cert estat de confusió, sempre fascinat davant les imatges que flueixen amb ritme musical, i molt atent a l’esdevenir d’un protagonista que sembla formar part del catàleg de falsos culpables hitchcockians. Al menys, a mi em va fer pensar en títols com ara Con la muerte en los talones o similars. Però el referent més important de Kleber Mendonça Filho és el cinema de finals dels seixanta i setanta, les pel·lícules de Peckinpah i Leone que també han inspirat el cinema de Tarantino.

En el cas d’El agente secreto, aquests referents tenen un sentit per l’època en que té lloc gran part del metratge -l’any 1977- doncs, la pel·lícula, en la seva capacitat de sorprendre i desconcertar, es treu de la màniga un salt temporal ——POSSIBLE ESPOILER——– que ens porta al nostre present i converteix la peripècia d’Armando en un gran flashback. I en aquest punt, especialment a l’escena final, comencem a ressituar i resignificar les imatges que hem vist per intentar discernir si son reals, si formen part dels records d’un infant que no era conscient de la persecució política i social en que es va criar o si estan recreades des de l’edat adulta a partir de l’imaginari pop i cinematogràfic. Com si fos una perversa versió de Cinema Paradiso, els records associats a la sala de cinema, el projector i les pel·lícules (en especial, el Tiburón d’Spielberg, estrenada aquell 1977) acaben per adquirir un macabre sentit de metàfora política.

En la seqüència que culmina el crescendo final, per cert, és on també s’acaba de confirmar la grandesa actoral de Wagner Moura que demostra, interpretant dos papers, la seva capacitat per canviar de registre i inclús transformar-se físicament. El seu magnetisme en la pantalla es un dels elements que millor relliguen aquesta pel·lícula que flueix lliurement i desordenada però que ens acaba portant exactament al punt on vol que arribem.