CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Després d’enamorar-nos amb la tendresa d’El caftan azul, és normal que la nova proposta de l’actriu i directora marroquina Maryam Touzani generi interès. I encara més tenint en compte que Calle Málaga compta com a protagonista absoluta amb una increïble Carmen Maura.

Calle Málaga, que pren el nom del carrer de Tànger on viu la seva protagonista, és una pel·lícula encantadora i de bon rotllo que, tot i no ser tan rodona com el treball anterior de la directora, destaca per la seva sensibilitat i subtilesa posades al servei d’una causa clara: reivindicar la dignitat de la gent gran.

El gran encert de Mariam Touzani és confiar el pes del relat a Carmen Maura, que amb 81 anys sosté el film amb una combinació de fragilitat, caràcter i un sentit de l’humor que remet, per moments, als seus registres almodovarians.

La Maura interpreta una dona que viu a Tànger —interessant el rerefons de l’exili espanyol durant el franquisme— i que veu com la seva filla arriba decidida a fer-la fora de casa per vendre el pis on ha viscut tota la vida. Després d’un intent d’ingressar-la en una residència, ella opta per rebel·lar-se i lluitar per recuperar tant la seva llar com la seva independència.

En aquest punt, el film estableix un cert paral·lelisme amb Maspalomas, un altre film també centrat en el dret a envellir amb dignitat, tot i que des d’un altre registre molt diferent.

En el cas de Calle Málaga, el guió presenta algunes situacions inversemblants, però queden compensades per la coherència del seu missatge. La pel·lícula ens recorda que les persones no es converteixen en éssers dependents o anul·lats pel fet d’envellir, sinó que mantenen el seu criteri i desitjos propis, i que tenen tot el dret a viure amb llibertat i autonomia.

A mesura que avança, el film adopta una forma més pròxima al conte que al del relat realista, i deriva cap a una història d’amor que permet a Carmen Maura assumir nous riscos interpretatius —com una escena en què apareix nua— i reforçar així aquesta idea de vitalitat.

Una altra línia especialment interessant és la relació entre memòria i objectes. La pel·lícula observa amb deteniment la casa i el seus detalls, els mobles, les fotografies i petits objectes que el personatge preserva com una extensió de si mateixa. A través d’aquests elements, el film ens parla també del pes de la memòria i dels vincles emocionals amb l’espai.

Alhora, la pel·lícula ofereix una mirada lluminosa i vital de les ciutats de Tànger i Assilah i ens mostra la seva quotidianitat amable i serena lluny de qualsevol conflicte social. Aquesta atmosfera de conte també contribueix a reforçar el to agradable de tot aquest film que, malgrat les seves imperfeccions i sense grans estridències, posant el seu pes sobre una gran interpretació, reivindica la dignitat, l’arrelament i la llibertat personal.