CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Tota la filmografia de Paolo Sorrentino dona voltes a una sèrie de constants temàtiques com ara la bellesa i la decadència, la nostàlgia de la joventut, l’obsessió amorosa, la solitud del poder, la banalitat de les classes altes i el contrast entre allò sagrat i allò profà. El director napolità ha explotat aquests temes al llarg de la seva interessant però irregular filmografia, seguint també unes constants estètiques que defineixen el seu cinema: moviments fluids de càmera, enquadraments pictòrics, humor surrealista i grotesc, secundaris pintorescos i bandes sonores eclèctiques.

Totes aquestes constants temàtiques i visuals conflueixen ara a La Grazia, on de nou compta amb el seu actor fetitxe i alter ego creatiu Toni Servillo. Després d’haver-se posat en els rols de Giulio Andreotti (Il Divo) i Silvio Berlusconi (Silvio y los otros), personifica ara un president de la República Italiana de ficció, de nom De Santis, en el qual no costa identificar-hi alguns trets de Sergio Mattarella. De nou, a través d’aquest home vidu que està a les portes de la jubilació, i gràcies a una subtil i excel·lent actuació de Servillo, afloren els temes de la solitud, el poder, la nostàlgia del passat i l’amor perdut.

Hi ha, però, alguna cosa diferent a La Grazia que sembla anunciar una nova etapa en la carrera del director. D’alguna manera pràcticament imperceptible, sembla que la seva pel·lícula s’allunyi de les influències que fins ara han marcat el seu cinema, amb Fellini al capdavant, per entrar en una nova dimensió on el seu estil personal guanya seguretat i presència. A la pel·lícula s’hi percep una mirada més reposada i madura, una major profunditat en les reflexions que planteja i molta més serenor en la posada en escena.

La Grazia a la qual es refereix el títol és la que el president De Santis, de conviccions catòliques, pot atorgar a dos presos condemnats per haver assassinat les seves respectives parelles. El procés per decidir a quina de les dues concedirà l’indult coincideix amb un altre debat intern: el d’aprovar o no la llei que autoritza l’eutanàsia. Aquí, doncs, Sorrentino ens planteja una sèrie de conflictes morals que van més enllà de l’habitual frivolitat i lleugeresa del seu cinema. També resulta nova la necessitat de donar respostes i tancar el debat, potser fruit de la voluntat del director de posicionar-se davant determinades injustícies del nostre món.

El cas és que La Grazia sorprèn per tota aquesta gravetat inusual en el cinema de Sorrentino, la qual ell mateix il·lustra a través de la metàfora visual de l’astronauta de l’estació internacional que viu en una ingravidesa absoluta; un mirall on es mira un De Santis que, aclaparat pel pes de la responsabilitat i el deure moral, anhela profundament flotar en l’aire i ser tan lleuger com ell.

No és del tot rodona La Grazia perquè Sorrentino encara no s’ha desempallegat de la seva necessitat d’idealitzar les figures femenines fins a extrems que resulten anacrònics, per no dir ridículs. Es torna a veure en el tractament de la dona del president, que apareix com un record o fantasma de l’amor perdut (i traït). Però la realitat és que el director no té gran cosa a dir del personatge més enllà d’elogiar el seu gust a l’hora de vestir-se. Aquesta mirada idealitzada però reduccionista al cos i la figura femenina és el que ja convertia Parthenope, el seu film anterior, en la pitjor pel·lícula de la seva carrera, i és el que fa que La Grazia no acabi de ser la gran obra de maduresa que podria ser. En aquest darrer aspecte, però, no cal patir, sinó més aviat esperar una millor ocasió, ara que sembla que Sorrentino es comença a trobar còmode amb la seva veu pròpia.