CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

El boca a boca està convertint la deliciosa Un poeta (Simón Mesa Soto, 2025) en un dels títols de l’any. Amb només 32 còpies a tot el país, ja ha aconseguit 15.000 espectadors que han connectat de ple amb la història d’Oscar Restrepo, un deliciós “perdedor ” que arrossega la seva decadència pels carrers de Medellín.

Nosaltres acompanyem l’Oscar -interpretat amb una veritat desarmant per Ubeimar Ríos, poeta a la vida real que debuta davant la càmera amb una naturalitat aclaparadora- en la seva patètica baixada als inferns

La pel·lícula utilitza el personatge de l’Óscar com un pretext per traçar un retrat social que va des de la realitat quotidiana de les famílies marginals a la ridícula impostura dels cercles intel·lectuals. Un poeta ens parla, fins i tot, de la mirada tòpica i paternalista que els europeus sovint tenim de Llatinoamèrica.

A través del seu deambular entre l’alcoholisme, la precarietat i els somnis de grandesa de l’Oscar, Mesa Soto també qüestiona el rol de l’art com una eina d’emancipació o una condemna que només serveix per alimentar el narcisisme de qui el practica. El dilema de l’Óscar en descobrir el talent de la seva alumna Yurlady es converteix així en el nucli moral del film. ¿Introduir-la en el món de la poesia és un favor o un acte de crueltat en un entorn que no perdona l’origen humil?

Rodada en un gra de 16 mm que li atorga una textura gairebé tàctil i bruta, el film es construeix a través d’una càmera en mà que persegueix el protagonista amb una urgència gairebé documental. Aquest dinamisme es veu reforçat per un muntatge tallant, d’una fragmentació rítmica que subratlla la inestabilitat vital d’un home que sobreviu a cops de cec.

Guanyadora del Premi del Jurat de la secció Un certain regard al festival de Canes, Un poeta aconsegueix fer-nos riure amb el patetisme d’un personatge i la seva circumstància, i a l’hora empatitzar per la dignitat de qui es negua a abandonar la bellesa en un món que ja no en té cura.