CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

La directora alemanya Mascha Schilinski posa a prova l’espectador amb una obra de gran ambició estètica on reflexiona sobre les violències en la infància

Tenim en cartellera una d’aquelles obres que no deixen indiferent. El sonido de la caída (In die Sonne schauen), el segon llargmetratge de la directora alemanya Mascha Schilinski, arriba precedida per l’aval del Premi del Jurat a Cannes, i certament s’entén el reconeixement. Estem davant d’una peça d’una ambició estètica aclaparadora, amb una posada en escena visual bellíssima i un treball sonor hipnòtic. Ara bé, cal anar-hi previnguts: no és una experiència amable.

Schilinski ens planteja un repte de gran exigència. Ambientada en un gran casalot rural a la RDA, el film segueix de forma dispersa el relat de quatre generacions de dones que han habitat en aquest mateix espai al llarg d’un segle. La directora renuncia a la linealitat i proposa, en canvi, un muntatge fragmentat i fluid que recorre les habitacions de la casa de la mateixa manera que salta de la Gran Guerra als anys 40 i de l’etapa final del comunisme a l’Alemanya actual, sense solució de continuïtat. Cal fer un important exercici d’atenció per no perdre’s en aquest trencaclosques temporal.

El que relliga aquestes vides és un fil invisible de violència heretada. La pel·lícula reflexiona sobre com els traumes del passat reverberen en el present, especialment en com les violències dels homes impacten sobre els cossos i les ments de les noies i en defineixen les seves expectatives.

És una pel·lícula monumental, de gairebé dues hores i mitja, on hi ressonen múltiples influències, des de la pintura i els fantasmagòrics daguerreotips del segle XIX fins al cinema de Tarkovski o Haneke.

En aquest sentit, és interessant establir un paral·lelisme entre El sonido de la caída i La cinta blanca, de Michael Haneke, dos films amb moltes coses en comú, especialment en el segment de la Primera Guerra Mundial. Hi ha en Schilinski la mateixa fredor clínica per retratar com la repressió i l’autoritarisme alimenten en els infants una llavor de violentes i previsibles conseqüències.

El film també connecta amb la violència soterrada sota els universos dolços de Sofia Coppola, i com aquesta, Schilinski també es fixa en el despertar sexual, en la melancolia dels espais habitats i la subjectivitat femenina expressada des de la delicadesa i la sensibilitat.

De la pel·lícula em quedo amb l’ambient sonor, els sons, l’ús de la música i del silenci. Una creació realment espectacular per a una pel·lícula que, tot i complexa i fins i tot feixuga, i que ens fa sortir amb més interrogants que respostes, ens deixa en la memòria l’emprempta que només aconsegueixen les grans obres.