CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Gritos y susurros (1972), d’Ingmar Bergman, es pot interpretar des de molts aspectes i punts de vista. Se’n poden fer lectures des de la psicologia, l’estètica i la teoria del color (pel seu ús dramàtic del vermell i el blanc), des de la dimensió espiritual i religiosa o, fins i tot, des de la perspectiva de gènere. En tornar-la a veure fa poc per comentar-la en el Taller de Clàssics del Cinema, m’he fixat molt en els detalls que, al meu entendre, la converteixen en una autèntica representació de la vanitas en moviment.

Les vanitas són una variant de les natures mortes que es van popularitzar durant el Barroc, especialment als Països Baixos durant el segle XVII. Aquestes pintures tenien l’objectiu de recordar a l’espectador la fugacitat de la vida, la inutilitat dels plaers mundans i la certesa de la mort. El nom prové de la cèlebre frase bíblica de l’Eclesiastès: “Vanitas vanitatum et omnia vanitas” (Vanitat de vanitats, tot és vanitat).

En aquestes pintures, els objectes representats ens recorden aquesta condició efímera. Normalment hi trobem cranis humans, el símbol més clar de la mort (memento mori); però també rellotges i clepsidres, que representen el pas inexorable del temps, i espelmes apagades, icones de l’extinció de la vida.

Les flors marcides o les fruites podrides indiquen la fragilitat i la brevetat de l’existència. Les vanitas també solen incloure monedes o joies, objectes mundans que no serveixen de res davant la mort, així com llibres i instruments científics que adverteixen de la vanitat del coneixement i de les arts humanes.

Aquest gènere va ser molt popular en el món protestant, ja que, d’una banda, permetia als col·leccionistes d’art o burgesos adinerats lluir pintures amb objectes luxosos i tècnicament perfectes sense renunciar a uns “principis morals”, gràcies a la significació que es donava a aquells objectes que eren, en última instància, insignificants.

Així doncs, no és d’estranyar que Bergman pogués trobar en les vanitas la inspiració per a la posada en escena de la seva pel·lícula. Gritos y susurros aprofundeix en la psicologia i la relació de tres germanes, una de les quals s’està morint de càncer. En visionar-la de nou, se’m va fer evident com el director fa servir una estètica barroca per explorar la decadència del cos i de l’esperit, de la mateixa manera que ho feien aquells pintors del segle XVII.

A continuació us comento alguns detalls que ho demostren.

La presència constant de la mort (Memento Mori)

A les vanitas, el crani acostuma a ser l’element central. A la pel·lícula, l’Agnes (la germana malalta) personifica aquest memento mori. El seu procés de degradació física, filmat en expressius primers plans i amb una intensitat gairebé insuportable, és l’evidència més clara d’aquesta vida fugaç. Bergman ens acaba mostrant el cos mort de l’Agnes i, en una seqüència onírica, fa que la difunta interpel·li les seves germanes en un curiós i macabre diàleg entre la vida i la mort.

Els rellotges

Un altre dels motius recurrents de les vanitas són els rellotges, que mesuren de forma implacable el pas del temps.

A la pel·lícula, els rellotges de pèndol de la mansió tenen un paper protagonista. El seu tic-tac constant subratlla l’espera angoixant de la mort. Bergman dedica els primers minuts del film a mostrar-nos els diferents rellotges de la casa i, al llarg de la història, sovint omple els silencis entre els crits de dolor amb aquest so mecànic.

En un dels pocs moments en què l’Agnes s’aixeca del llit, ho fa precisament per anar a posar en hora un rellotge, en un recordatori que la vida humana és un engranatge que, tard o d’hora, s’atura.

Les flors

Un altre element que Bergman associa a l’Agnes és una rosa blanca. Veiem com l’acaricia amb les mans i, en una escena posterior, se’ns mostra com l’ha dibuixat en un quadern. Durant la seva agonia, veiem la rosa en un gerro al seu costat, a la tauleta de nit. A les vanitas gairebé sempre hi ha rams on algun pètal o fulla es marceix per recordar-nos que la bellesa i la joventut es corrompen inevitablement.

La presència dels miralls

En la pintura d’aquest gènere, el mirall simbolitza la vanitat humana i la naturalesa enganyosa de les aparences. A la pel·lícula, els miralls també són presents en moments clau.

Per una banda, tenim l’escena del metge i la Maria (la germana petita, la més frívola i superficial), en la qual ell l’obliga a mirar-se al mirall per analitzar com el seu rostre s’ha tornat “fred” i “calculador”. El mirall ja no reflecteix la seva bellesa, sinó la seva decadència moral i el pas del temps que ella intenta ignorar.

A la seqüència que explica la relació de la germana gran, la Karin, amb el seu marit, el joc visual amb el mirall i els reflexos múltiples també és fonamental. En veure la Karin reflectida en superfícies dividides, Bergman ens mostra visualment la seva psique fragmentada. És una dona que viu atrapada en una cuirassa de rigidesa, incapaç de comunicar-se, i dominada per l’odi cap a si mateixa i cap al món.

Les copes de vidre

A moltes vanitas hi veiem copes o gerres de cristall, objectes mundans elaborats amb un material luxós però extremadament fràgil. Una copa bolcada o trencada simbolitza la interrupció sobtada de la vida o la fragilitat dels plaers sensorials.

A Gritos y susurros, la seqüència de la Karin culmina amb un dels moments més impactants i crus del film, quan fa servir un tros de vidre d’una copa que s’ha trencat per autolesionar-se els genitals, en un intent desesperat de destruir el seu propi cos i rebutjar el desig sexual que tant la violenta. Bergman porta el simbolisme del vidre a l’extrem, fent que l’objecte que representa la bellesa burgesa es converteixi en una arma de dolor que destrueix la carnalitat.

El diari de l’Agnes

A les vanitas, els llibres i els manuscrits sovint apareixen per representar la “vanitat del coneixement” o la memòria que sobreviu al cos. Veiem molt clara la presència d’aquest element al film de Bergman, amb el diari que escriu l’Agnes. Aquest diari és l’únic objecte que conté la veritat emocional de la casa.

Mentre els cos de la morta es degrada i les germanes es distancien en la seva hipocresia, les paraules escrites queden i recullen les emocions veritables mai expressades.

És molt simbòlic que el diari acabi en mans de l’Anna, la criada, que ha estat el veritable refugi emocional de l’Agnes. L’Anna és l’únic personatge capaç d’expressar un amor i una pietat autèntics, tal com queda plasmat en la icònica imatge de consol corporal que evoca directament una Pietà clàssica.