CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Dos joves actors sota el balcó de Julieta, a Verona. Aviat, ells també seran amants. La noia, que tenia 19 anys, és Carla Gravina i en aquell moment ja havia interpretat un petit paper a la mítica Rufufú. Ell, Gian Maria Volonté, que amb vint-i-sis anys acabava de sortir de la prestigiosa Accademia Nazionale d’Arte Drammatica Silvio d’Amico, de Roma.

A Verona, Gravina i Volonté van interpretar els amants més famosos de la història, Romeo i Julieta. Allò que va començar sobre l’escenari va saltar al món real, en un idil·li que duraria fins al 1968. A la Itàlia puritana de l’època, s’ho van mirar de reüll, perquè Volonté estava casat en aquells moments amb Tiziana Mischi. Però això no va ser impediment per iniciar una relació marcada pel teatre i la política.

Poc després d’aquell estiu a Verona, Volonté va començar a fer petits paperets al cinema, molts d’ells en aquells westerns que es començaven a rodar a Itàlia. Sota el pseudònim de John Wells, l’any 1964 li arribaria el seu gran moment gràcies a Sergio Leone, qui el va triar per interpretar el sàdic i memorable Ramón Rojo de Por un puñado de dólares. Poc després, repetiria èxit a La muerte tenía un precio encarnant l’atormentat El Indio.

L’èxit va ser aclaparador, i aviat va arribar la trucada de Hollywood. Els grans estudis, enlluernats pel magnetisme del seu villano, li van posar sobre la taula contractes milionaris i xecs en blanc perquè es convertís en el “dolent oficial” de les superproduccions americanes.

Però Volonté va dir “NO”. Havia madurat la seva simpatia comunista al costat de Carla Gravina, i l’any 1965 es va afiliar al Partido Comunista. La ideologia no li permetia vendre la seva ànima a un sistema que considerava “alienant” i un simple engranatge del capitalisme.

Militància en la pantalla

En lloc de les mansions de Beverly Hills, Gian Maria va triar quedar-se a Itàlia a militar a través del teatre i el cinema. Va fundar companyies teatrals cooperatives de marcat caràcter polític, amb les que fins i tot va patit la censura, com en el cas de l’obra El Vicario el 1964.

Però, sobretot, passaria a la història per oferir el seu immens talent als directors més compromesos del seu país, entre els quals destacarien Francesco Rosi i Elio Petri.

Gràcies a ells, Volonté va regalar al món algunes de les interpretacions més rellevants del massa poc reivindicat cinema polític italià. Es va convertir en el símbol dels oprimits a La classe obrera va al paraíso (1970), va disseccionar la corrupció de les estructures de poder a Investigación sobre un ciudadano libre de toda sospecha (1969) o El Caso Mattei (1971), i ens va encongir el cor donant veu a l’anarquista Bartolomeo Vanzetti a la mítica Sacco y Vanzetti (1971). També va destacar en grans obres com Todo Modo (1976), Lucky Luciano (1973), o Cristo se detuvo en Éboli (1978).

Fins i tot va portar el seu compromís a la pràctica i va arribar a ser elegit diputat pel Lazio. Tot i això, fidel a la seva naturalesa lliure i ingovernable, va acabar renunciant a l’escó al cap de dos mesos.

Possessió diabòlica, militància política

Curiosament, anys després d’aquell Romeo i Julieta, Carla Gravina es convertiria també en una de les veus més fermes de l’esquerra italiana. Va ser diputada al Parlament de Roma pel Partit Comunista entre 1980 i 1983.

De fet, ella mai va ser una simple acompanyant. En la seva brillant carrera com a actriu, es va atrevir fins i tot a interpretar una mítica possessió demoníaca a L’anticrist (1974) i va guanyar el premi a la Millor Actriu de Repartiment al Festival de Cannes el 1980 pel clàssic La terrazza. Anys més tard, va tornar a enlluernar amb la seva interpretació a Il lungo silenzio, sota les ordres de Margarethe von Trotta. Una dona lliure que, a la seva manera, també va utilitzar el seu art per sacsejar consciències.