CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

L’escena té lloc en la penombra del desert de Nevada. Després d’un rodeo caòtic i una nit d’alcohol i descontrol, els protagonistes de Vidas rebeldes (The Misfits, 1961) arriben a la casa inacabada que un d’ells està construint enmig del no-res. La càmera ens mostra llavors en Gay (Clark Gable) i la Roslyn (Marilyn Monroe) mantenint una conversa íntima. Ell, vulnerable i completament ebri, es recolza en ella demanant-li gairebé una raó per viure; ella li respon amb la seva por de quedar-se sola i de no ser estimada. Quan en Gay finalment es rendeix i entra a la casa per anar a dormir, la Roslyn es queda sola a l’exterior. En la immensitat fosca del desert, aclaparada per la buidor emocional i la responsabilitat de ser el refugi de tots aquells homes fracassats, aquesta dona llança un lament que queda ofegat en la nit: “Ajuda!“.

Darrere d’aquesta desoladora línia de diàleg hi havia el text d’Arthur Miller. Però, és la Roslyn o la Marilyn qui parla en aquest moment?

El cèlebre dramaturg va adaptar el guió original de la pel·lícula —basada originàriament en un relat breu sobre els cowboys— per a qui aleshores era la seva dona. En els inicis de la seva relació, Miller veia Marilyn com una musa i una força de la natura, una dona d’una gran sensibilitat intel·lectual que el món es negava a veure. Aquest guió havia de servir per mostrar el seu immens talent interpretatiu i allunyar-la, per fi, de l’estereotip de la “rossa tonta” en què Hollywood l’havia encasellat. Tot i així, el film no pot evitar caure en molts moments en els mateixos clixés, i tots els intents de Miller de desconstruir el mite, contínuament la converteix en objecte de la mirada del desig masculina.

No obstant això, també és veritat que el personatge de Roslyn està construït a partir de pinzellades que semblen fer una autòpsia de la psicologia real de l’actriu. I això segurament explica per què unànimement es considera aquest rol i aquest film el millor de la seva carrera. Seria l’últim que va acabar.

Sembla que Miller va fer servir les confidències més íntimes de l’actriu per definir el personatge, una explotació literària que Marilyn va viure com una traïció. En el text hi trobem detalls molt foscos i dolorosos de la seva vida personal.

El més punyent té a veure amb l’absència de la mare (i de l’amor maternal) que marcaria la infantesa de l’actriu. La Roslyn també està marcada per aquest abandonament, i per això busca desesperadament una estructura familiar que mai no ha tingut. Miller també va mostrar altres aspectes de la vida de l’actriu en els comentaris sobre la incapacitat del personatge per retenir una parella o de tenir fills, en un paral·lelisme cruel amb els avortaments naturals que Marilyn havia patit durant el seu matrimoni amb el propi escriptor.

Amb el matrimoni en plena desintegració, Miller ja només la veia com a objecte d’estudi psicològic. Durant el rodatge a Reno, la tensió entre tots dos era insuportable. Ella depenia cada vegada més dels fàrmacs per dormir, arribava tard al rodatge i no se sabia el paper. És d’una gran ironia que a la primera escena on apareix la Roslyn la veiem davant el mirall intentant recordar, sense èxit, un text sobre el seu imminent divorci. En la realitat Marilyn era incapaç de concentrar-se perquè el seu matrimoni real s’estava ensorrant.

Arthur Miller i Marilyn Monroe es van divorciar oficialment poc abans de l’estrena. Ella moriria un any després en tràgiques circumstàncies. En la gran pantalla va quedar, per sempre, un crit d’ajuda que la indústria del cinema no va saber, o no va poder respondre.