CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Quan pensem en Peter Lorre, és difícil no pensar en un assassí. És el primer rol que va fer al cinema, a la mítica M, el vampiro de Dusseldorf, de Fritz Lang (que serà la primera pel·lícula que comentarem al taller de Clàssics del Cinema que comença a finals de setembre). Lorre hi interpreta Hans Beckert, un assassí de nenes que recorre una ciutat anònima mentre tota la societat el busca. És una interpretació extraordinària, inquietant i, sobretot, difícil d’oblidar.

Per descomptat que Hollywood no va oblidar-la, i el personatge va acabar marcant la seva carrera. Aquells ulls, aquella veu, aquell cos nerviós i aquella manera tan particular de moure’s eren perfectes per interpretar criminals, sospitosos, psicòpates i personatges inquietants. Ens en va regalar uns quants, sota la direcció de grans mestres com John Huston o Alfred Hitchcock. Però l’actor va quedar encasellat per sempre.

L’etapa brechtiana

El que sovint oblidem és que abans de M hi havia un altre Peter Lorre que venia del teatre alemany, un actor que havia treballat amb Bertolt Brecht i que formava part d’aquell món teatral revolucionari que, a la Berlín dels anys vint, estava intentant trencar amb la manera tradicional d’actuar. Brecht va ser dels primers a veure en Lorre una cosa especial, una manera d’actuar que fugia del naturalisme convencional. ¿Sabíeu que Peter Lorre havia de protagonitzar l’estrena de L’òpera dels tres rals? Havia d’interpretar Jonathan Peachum, però va abandonar el muntatge poc abans de l’estrena.

Entre l’actor i el dramaturg es va establir una estreta relació personal i teatral en la qual un va influenciar l’altre. I és que fins i tot hi ha alguns experts en teatre que han assenyalat que la particular forma d’actuar de Lorre va contribuir a alimentar algunes de les idees que Brecht desenvoluparia sobre la interpretació.

Però aquest Lorre va quedar enrere. Després de M, l’arribada al poder dels nazis el va obligar a abandonar Alemanya. Es va exiliar a París i Londres abans d’arribar als Estats Units. Allà faria alguns dels clàssics més incontestables de la història del cinema, entre ells Casablanca o El halcón maltès. Però amb cada nou criminal que afegia a la seva carrera, més difícil era trobar l’actor brechtià que havia estat.

Lorre, director

Curiosament, Lorre també fa d’assassí a l’única pel·lícula que va fer com a director, Der Verlorene, traduïda com El hombre perdido i rodada a Alemanya l’any 1951. Lorre va escriure el guió, la va dirigir i la va protagonitzar. És la història d’un científic al servei dels nazis que comet un assassinat per preservar els seus secrets. El més interessant és que després ha de conviure amb la seva culpa. És una pel·lícula fosca i amarga, on es deixa notar clarament la influència de Fritz Lang i també la del neorrealisme italià; però que és interessant sobretot perquè aborda, encara en els primers anys de la postguerra alemanya, qüestions com la responsabilitat, la memòria i la impossibilitat d’escapar del propi passat.

És difícil no veure-hi alguna cosa més de caràcter personal. L’home que havia quedat atrapat per sempre en el paper d’un assassí tornava a l’Alemanya que havia hagut d’abandonar i posava en escena un home perseguit pel seu passat. Intentava recuperar la relació interrompuda amb el cinema alemany i fer una pel·lícula molt més personal que les que Hollywood li havia anat oferint. Se sentia Peter Lorre com un home perdut?

Der Verlorene no va tenir èxit comercial i Lorre no va tornar a dirigir mai més cap pel·lícula.