CINEMA I ALTRES URGÈNCIES. El blog de Judith Vives

Fixeu-vos en aquesta fotografia. Al centre, el ministre nazi de propaganda Joseph Goebbels. Al seu costat, una jove actriu oriental que, pocs anys després, es convertiria en un dels rostres més populars del cinema japonès. Segur que la recordeu als tres grans clàssics que formen l’anomenada trilogia de Noriko de Yasujirō Ozu: Primavera tardía (1949), Principios de verano (1951) i Cuentos de Tòquio (1953). En realitat són tres històries independents, però que tenen en comú el nom de la seva protagonista, Noriko, a la que va donar vida l’actriu Setsuko Hara. També comparteixen una mirada humanista i una sensibilitat molt semblant, i el rostre de l’actriu acaba convertint-se en un dels elements que les connecten.

Com és possible que, només deu anys abans, la Noriko estigués al costat d’un dels personatges més sinistres de l’Alemanya nazi?

La resposta ens porta fins a 1937, quan Setsuko Hara tenia només setze anys i ja havia començat a treballar com a actriu.

La col·laboració entre Japó i Alemanya

Aquell any, Hara va protagonitzar La filla del samurai (Atarashiki Tsuchi), una coproducció entre Alemanya i el Japó dirigida pel cineasta alemany Arnold Fanck i el japonès Mansaku Itami. La pel·lícula, una de les primeres grans col·laboracions cinematogràfiques entre els dos països, es va concebre també com una mostra dels vincles que s’estaven establint en aquell moment entre l’Alemanya nazi i el Japó imperial.

L’actriu interpretava Mitsuko, una jove japonesa presentada com a síntesi de tradició i modernitat, i la seva elecció per al paper no va ser casual. Fanck considerava que el seu físic podia resultar especialment atractiu per al públic europeu. La pel·lícula va convertir-la en una estrella de cop i volta i, aquell mateix any, va emprendre un llarg viatge promocional que la va portar per Manxúria, Alemanya, França i els Estats Units.

I és durant aquella visita a Berlín que es va fer la fotografia. Hara va ser rebuda com una convidada oficial per Joseph Goebbels, que aleshores dirigia el Ministeri de Propaganda del règim nazi. La trobada va tenir lloc a l’ambaixada japonesa de Berlín, en el context de l’estrena de La filla del samurai. A la fotografia també hi apareixen l’ambaixador japonès Kintomo Mushanokōji i l’actriu alemanya Ruth Eweler.

Vista avui, la imatge resulta especialment desconcertant. Costa associar aquella noia de setze anys amb la dona que, una mica més d’una dècada després, es convertiria en la dolça i encantadora Noriko d’Ozu. Però també cal anar amb compte amb la manera d’explicar aquesta història.

La fotografia documenta la seva trobada amb Goebbels i la seva participació en una producció cinematogràfica vinculada a la propaganda de l’època; no permet, per ella sola, pensar que Hara era una simpatitzant del nazisme. De fet, les fonts que han reconstruït aquell viatge destaquen sobretot la seva extrema joventut i el fet que va ser rebuda com una convidada oficial dins d’una gira promocional.

El més interessant de tot és saber com evolucionaria la seva carrera. Perquè aquella mateixa actriu que va servir de símbol de l’amistat cinematogràfica entre Alemanya i el Japó acabaria convertint-se, després de la guerra, en el rostre d’un cinema molt diferent i de gran càrrega humanista. Amb Ozu, especialment, Hara va donar vida a unes dones atrapades entre els costums familiars i els canvis socials, representant les tensions d’una modernitat que transformava lentament però profunda el Japó.

I així és com la fotografia de Berlín adquireix un significat inesperat. Al costat de Goebbels no hi veiem encara la Noriko que coneixem. Hi veiem una actriu adolescent a mercè de les cirscumstàncies històriques i que, sense saber-ho, encara havia de recórrer un llarg camí abans de convertir-se en un dels grans rostres del cinema japonès.