És ben sabut que Bette Davis era un actriu de caracter dins i fora de la pantalla, i que no acostumava precisament a llençar floretes als seus companys de repartiment. Però la dura estrella de la Warner va fer una excepció:
“Amb qui més m’agradava treballar era amb en Claude Rains. En Claude era enginyós, divertit i guapo, de veritat que sí, una companyia del tot encantadora i una ment brillant”.
Davis i Rains van fer quatre pel·lícules junts, incloent joies com La extraña pasajera (1942) o Engaño (1946), i l’actriu mai va amagar l’admiració que sentia per ell. Una admiració que compartim la majoria de cinèfils amants del Hollywood clàssic. Qui pot haver que no adori l’actor que va donar vida al mític capità Renault a Casablanca?
D’acord, potser no va ser un galant clàssic a l’estil hollywoodenc, i va fer pocs rols protagonistes. Però amb la seva extraordinària elegància i un carisma natural va saber robar escenes a les estrelles més rutilants de la pantalla i les seves aparicions, encara que breus, es recorden entre les més mítiques de la història del cinema.
Nascut als barris humils de Londres el 1889, parlava amb un accent cockney gairebé inintel·ligible i patia un greu impediment en la parla. Ningú, en aquell moment, hagués donat un duro per ell. Però amb una disciplina implacable, Rains va entrenar la seva veu fins a eliminar el defecte i va aconseguir desenvolupar aquell to refinat i profund que seria tan característic.
De fet, va perfeccionar tant el seu instrument que la prestigiosa Royal Academy of Dramatic Art (RADA) el va contractar com a professor. I sabeu a qui va fer classes de teatre? A dos actors de pura raça que no sembla que mai hagin necessitat que ningú els ensenyés res. Ni més ni menys que Laurence Olivier i John Gielgud!
Seria, precisament per aquest instrument tan ben treballat, el que li donaria l’oportunitat de fer el salt a Hollywood. L’any 1933 va rebre la proposta de protagonitzar El hombre invisible, de James Whale, un d’aquells inolvidables clàssics de terror de la Universal, on el protagonista passava la pel·lícula cobert amb venes i el seu rostre només s’observa uns breus segons al final. Rains va conquerir el públic sense ensenyar la cara, només amb la força de la seva magnètica veu.
Així va començar una carrera que el portaria a convertir-se en el secundari de luxe més cobejat del cinema nord-americà. Tenia el do de fer millors els seus companys de repartiment i, al mateix temps, la capacitat de robar-los totes les escenes.
Només cal tornar a Casablanca i la col·lecció de frases mítiques que pronuncia (“Detengan a los sospechosos habituales”, “He descubierto que en este local se juega“, “«“Le echaré de menos, Rick. Es usted la única persona en Casablanca que tiene menos escrúpulos que yo“….). No fa Rains un dels millors papers de la història?
Però també va brillar amb el malvat personatge que interpreta a Caballero sin espada (1939) o a Encadenados (1946), d’Alfred Hitchcock. A Sin sombra de sospecha (1947), un noir “menor” de la Warner, dóna vida al locutor d’un programa sobre crims reals. Rains també va saber posar llum a la foscor.
Fora dels platós, la seva vida va ser igual d’intensa: va sobreviure a un atac amb gas a la Primera Guerra Mundial i es va casar sis vegades. Malgrat rebre quatre nominacions a l’Oscar, odiava veure’s en la gran pantalla i mai anava a les seves pròpies estrenes. Al final de la seva carrera es va retirar tranquil·lament a una granja de Pennsilvània, on va morir l’any 67.
Deixa un comentari