El problema de l’habitatge no és nou, i com a prova, podeu revisar la gran quantitat de pel·lícules del cinema espanyol que han tocat el tema. Algunes són autèntics clàssics, com Esa pareja feliz (1953), El inquilino (1957) o El pisito (1958). Més recentment, tenim exemples interessants de cinema social com Techo y comida (2015) o En los márgenes (2022).
Aquesta setmana he recuperat Hugo 24, una pel·lícula que es va estrenar el passat mes de maig i que parla d’aquest tema que torna a estar en primera plana social i política. La pel·lícula, dirigida per Luc Knowles, ens endinsa en un retrat urbà i generacional a través de la història de l’Hugo (Arón Piper) i la seva carrera contra rellotge de 24 hores per evitar ser desnonat del seu pis el mateix dia del seu aniversari.
No és, ni de bon tros, una pel·lícula perfecta, i per moments resulta massa manierista i impostada, potser també una mica massa postissa. Però tot i això, és interessant per com es connecta amb aquesta tradició de cinema social espanyol i, al mateix temps, busca formes de thriller per parlar d’una realitat que a tots ens angoixa des d’un punt de vista que connecti amb noves generacions.
El film destaca sobretot per un ritme vibrant i un llenguatge audiovisual modernet i proper als joves. La història se centra en el procés de maduració d’Hugo, un jove de l’extraradi que ha de començar a assumir responsabilitats per poder sortir de la situació marginal en què viu.
A la pel·lícula se li veuen clarament les influències, que van des del cinema quinqui fins al neorrealisme (amb cita inclosa a Ladrón de bicicletas), passant per experiments estètics moderns com Corre, Lola, corre. Jugant amb els formats, la pel·lícula transforma l’angoixa de la precarietat immobiliària en un thriller social que copsa el sentir dels nostres temps i que ens explica, també, el pas d’un jove cap a la maduresa.
Deixa un comentari