Una segona oportunitat

Un grup d’actors es troben per assajar Anònim Venecià. La directora els explica que ha triat aquesta obra “perquè parla de la vida”. L’Assaig, l’opera prima de Lluís Baulena, també parla de la vida, de les petites batalles i derrotes quotidianes, i ho fa des d’un punt de vista molt teatral. Tant, de fet, que es permet la llicència de donar als seus protagonistes la mateixa oportunitat de repetir les escenes que tenen els actors de teatre quan assagen la funció. Aquesta paradoxa, plasmada en un joc narratiu que fusiona la vida i el teatre, és la gran troballa de L’Assaig, una pel·lícula catalana de pressupost minúscul que arriba aquesta setmana a la gran pantalla.

Més que una pel·lícula teatral, Baulida ha intentat reproduir en cinema la sensació d’estar veient una obra de teatre. La posada en escena, amb enquadraments frontals i plans seqüència, la interpretació dels actors i el tractament del so estan al servei d’aquesta voluntat, que pot fer que la pel·lícula, per moments, pugui semblar massa pausada o estàtica. El director intenta suplir-ho amb un muntatge que intercala les escenes de la vida real amb les de l’assaig teatral, que per la seva atmosfera fosca i irreal, contrasten amb el to naturalista de la resta de la pel·lícula.

A través dels seus protagonistes, L’Assaig ens presenta una sèrie de situacions en les que, qui més qui menys, ens podem identificar: la filla d’uns pares separats amb por de fracassar en el seu matrimoni, el pare que comença a tenir símptomes d’alzheimer, l’actor que no troba feina, l’home de mitjana edat frustrat i decebut de la vida que porta… Situacions que recorren al tòpic, del que s’intenta fugir amb el gir teatral que impregna tot el metratge. Aquest gir permet, per exemple, que l’inici d’alzheimer es converteixi en un oblit dels errors del passat i l’oportunitat de tornar a començar. I així amb cadascuna de les situacions plantejades, amb les que Baulida també ha intentat parlar d’altres temes com la progressiva mercantilització de la cultura, la crisi econòmica, la comunicació dins la parella, etc.

Es percep en el rerefons de L’Assaig l’honestedat d’un projecte que neix de la passió compartida pel cinema i pel teatre. I s’agraeix també la voluntat de treballar amb els llenguatges i convidar l’espectador a entrar en aquest joc que fa reflexionar sobre els límits de la narrativa cinematogràfica i teatral. Per tot plegat, cal mirar-se amb simpatia aquesta pel·lícula i, com el director als seus personatges, donar-li una segona oportunitat.