Després de veure ‘El desafío’ em pregunto quin sentit té fer una pel·lícula com aquesta tenint en compte que ja hi ha un documental –Man on wire– que recull testimonis directes i dramatitza l’epopeia equilibrista de Philippe Petit creuant les torres del World Trade Center en un cable penjat a 400 metres. Potser només treure partit al 3D aprofitant les alçades de les torres?
Reconec que les grues ocioses em van provocar cert vertigen. Però personalment penso que la pel·lícula de Zemeckis funciona únicament com a artefacte al servei d’una icona, aquella en què es van convertir les torres bessones i la ciutat de nova York després de l’atemptat del 2001.
Gairebé 15 anys després de l’11S -sembla venir a dir aquesta pel·lícula-, Nova York està preparada per tancar les seves ferides i aixecar-se de nou en tot el seu espectacular esplendor, i per això Hollywood es permet el luxe de convertir l’escenari del terror en protagonista absolut d’aquesta història de prodigis. Així és com el moment en que l’acròbata saluda des del cable a la Gran Ciutat de Nova York es converteix en el punt àlgid, epicentre i justificació d’un film que, fora d’això, és volàtil com una pirueta acrobàtica.
Cinema i altres urgències 
Gràcies per l’avís!